És constituït essencialment per dos cercles units entre ells de tal manera que quan hom en col·loca horitzontalment un, l’altre resta vertical. Un teodolit consta d’un cercle denominat cercle azimutal, que descansa horitzontalment sobre una base metàl·lica proveïda de tres cargols per a l’anivellació. El limbe d’aquest cercle és graduat de 0° a 360° en sentit retrògrad. Pel centre del cercle, i perpendicularment a ell, passa un eix, anomenat eix principal del teodolit, el qual és rígidament unit a una alidada, que porta al seu extrem un índex que pot recórrer la graduació del cercle azimutal. Perpendicularment a l’eix principal, i fixat a ell, hi ha un altre eix, anomenat eix secundari, que porta a l’extrem un altre cercle, anomenat altímetre, sobre el qual hi ha dibuixades dues graduacions, una a cada semicercle, en sentits oposats que van des de 0° fins a 180°. Finalment, hi ha una ullera astronòmica, que pot girar lliurement al voltant de l’eix secundari, de tal manera que el seu eix de col·limació (recta que passa pel centre òptic de l’objectiu i per la intersecció dels fils del reticle de la ullera) descrigui un pla paral·lel a l’altímetre i perpendicular al cercle azimutal. Hi ha també una alidada lligada a la ullera que porta un índex que recorre la graduació de l’altímetre. Un teodolit és anomenat central quan la ullera és fixada al centre de l’eix secundari, i excèntric quan és fixada a un dels extrems d’aquest eix. En els teodolits dits de repetició és possible que el cercle azimutal giri respecte a la base metàl·lica sobre un eix comú, mentre que en els teodolits simples el cercle i la base resten units d’una manera permanent. Hom dóna el nom d’inversió de la ullera a l’operació que consisteix a invertir la posició de l’ocular i de l’objectiu respecte a l’observador, per a la qual cosa cal que els punts sobre els quals descansa l’eix secundari es puguin retirar fàcilment i tornar a col·locar. Els teodolits més moderns van proveïts de limbes de vidre, les lectures dels quals són fetes per mitjà d’un microscopi situat al costat de l’ocular de la ullera. La precisió més gran que hom pot aconseguir actualment amb un teodolit és de l’ordre de 2 segons d’arc. Hom empra els teodolits en topografia, i principalment en les tasques planimètriques per a determinar distàncies angulars d’un punt en un pla horitzontal o vertical de referència. Els teodolits també han estat emprats per a determinar les coordenades horitzontals dels astres.
m
Geografia