Filla d’un guardià de l’hipòdrom (circ) de la capital bizantina, fou ballarina i menà una vida lleugera. Justinià I, encara no emperador, se n'enamorà i en féu la seva amant fins que obtingué (~523) del seu oncle Justí I l’abolició de la llei que prohibia als senadors de casar-se amb actrius i la convertí en la seva muller, i el 527, en esdevenir emperador, la féu coronar emperadriu. D’aleshores ençà Teodora anà sempre associada a Justinià, en fou la gran consellera i exercí damunt d’ell una influència molt gran. Dona d’una gran fermesa, impedí que Justinià cedís i abdiqués davant la revolta de la Nika (532) i envià el general Belisari a sufocar-la. D’una integritat absoluta un cop emperadriu, féu dictar lleis contra la mala vida. Dominant, la sort de molts personatges depengué del seu favor o de la seva enemistat. Tingué una activitat molt gran en el camp religiós. Favorable als monofisites, els protegí sempre, fins a acollir-los al palau (entre ells, Sever d’Antioquia), obtingué que les seus patriarcals (àdhuc Constantinoble) fossin ocupades per monofisites i que a Roma fos elegit papa Vigili. Fins i tot en més d’una ocasió inclinà Justinià, ortodox, a una posició més conciliadora amb el monofisisme, en la línia neocalcedoniana. La seva figura ha restat immortalitzada per l’art als mosaics de San Vitale de Ravenna (segle VI), que la representen acompanyada de la seva cort.
Teodora amb la seva cort en un mosaic bizantí de San Vitale de Ravenna
© Fototeca.cat
Emperadriu d’Orient.