Llicenciat a Madrid el 1903, amplià estudis a Estrasburg amb Schmiedeberg. Catedràtic de terapèutica de la Universitat de Madrid (1912) i membre de la Real Academia de Medicina (1922), fou president del Consejo Nacional de Cultura (1933). Exiliat a París (1938-43), en tornar no recuperà els seus càrrecs. Cultivà la digestologia; juntament amb G. Marañón fou autor d’un Manual de medicina interna (1916), text bàsic per al progrés de la medicina interna a l’Estat espanyol. Ha estat un dels màxims impulsors del desenvolupament de la farmacologia moderna a l’Estat espanyol i un eficaç creador d’escola.