teòfor
| teòfora

f
m
adj
Religió
Lingüística i sociolingüística

Dit del nom propi, de persona o de lloc, en la composició del qual entra un nom diví.

Costum relacionat amb la concepció d’una divinitat personal o local, pretenia d’assegurar una protecció especial sobre la persona que duia el nom d’aquella divinitat. Nombroses ciutats antigues tenen aquest origen: Babilònia (‘porta de Déu’), Betel (‘casa de Déu), etc. Els noms teòfors de persona apareixen arreu: Ramdass (‘servent de Ram’), Teodor (‘do de Déu’), Jesús o Josuè (‘Jahvè és ajuda’), Joel (‘Jahvè és Déu’), etc. Alguns cognoms catalans tenen el mateix origen: Deulofeu, Deulosal (‘Déu el salvi’), Deulovol, etc.