Protestants i catòlics representen, així, l’accentuació parcial de dos camins envers Déu, presents ja en Pau: el d’una teologia de l’exclusiva revelació de Déu en Jesucrist (1Cor 1,18-25) i el d’una teologia natural, o de trobament amb Déu mitjançant la creació (Rm 1,20-23). La teologia de la creu afirma com a impossible aquest segon camí, pres aïlladament, i l’interpreta, en Pau, com a moment interior de la revelació de la creu, la qual —tot sotmetent a judici tant l’impuls religiós humà com la pretensió racional d’atènyer Déu filosòficament— fa de la teologia natural una possibilitat estrictament escatològica. En la mateixa mesura, fa de la fe quelcom no objectivable, és a dir, no sols irreductible a objecte de possessió (i el “sacramentalisme” catòlic és vist com a afectat d’aquesta desviació), sinó també inadequable a qualsevol conceptualització objectiva. En aquest sentit, la teologia protestant, en accentuar l’aspecte subjectiu de la fe, ha donat lloc paradoxalment —tot partint d’una afirmació radical de la transcendència— a uns corrents de clara reducció immanentista de la fe; en són exemples la recerca kantiana d’una religió dins els límits de la pura raó, la presentació del sentiment religiós (Schleiermacher) com a essència de la religió i la reducció hegeliana de la revelació a moment interior del saber absolut. Però una tal teologia liberal —criticada fermament per Feuerbach— i una tal secularització de la fe, que no deixen de possibilitar l’afirmació nietzscheana de la mort de Déu, han estat també enfrontades modernament per una teologia protestant, de caire profètic i amb figures com S. Kierkegaard i K. Barth, el qual insisteix en la total irreductibilitat de Déu i l’home, manifestada precisament en la creu. Aquest corrent ha potenciat, juntament amb la influència d’autors com Bultmann, Bonhoeffer i Tillich, el sorgiment de l’anomenada teologia de la mort de Déu, esforç de reinterpretació sociocultural de l’esdeveniment de Jesús, en el qual Déu s’anorreà ell mateix i la transcendència esdevingué immanent, per fer créixer l’home ( ateisme cristià).
f
Cristianisme