Abans de Keynes el diner era considerat solament com a mitjà de pagament generalment acceptat, i l’àmbit d’estudi de la teoria monetària es reduïa a l’anàlisi de les variacions del poder adquisitiu del diner o del nivell general de preus. La influència de l’aportació de Keynes en el camp de la teoria monetària pot ésser resumida dient que la major part dels treballs actuals d’investigació sobre el diner poden ésser considerats aplicacions, ampliacions o crítiques de l’aportació keynesiana (keynesianisme). La importància creixent dels fenòmens monetaris en les economies avançades (inflació de la postguerra, utilització com més va més freqüent de mesures de política monetària, generalització dels problemes monetaris a les economies capitalistes, etc) i el perfeccionament de l’instrumental analític i teòric (construcció de models economètrics, per exemple) han influït positivament el desenvolupament de la teoria monetària. A tall d’exemple, H.G.Johnson cita les reelaboracions efectuades a partir de l’aportació de Hicks a la teoria de l’equilibri general de l’atac de Keynes a la teoria monetària clàssica i la inclusió del diner dins el marc general de la teoria de l’elecció a partir de l’intent de Keynes de tractar el diner com un actiu. L’anàlisi de la demanda monetària ha estat efectuada des de diferents òptiques dins la tradició acadèmica de la ciència econòmica. La teoria quantitativista considera que el diner és un mitjà de pagament diferent d’altres actius líquids, i estableix la relació existent entre la quantitat de diner que hi ha en una economia i el nivell de preus. Aquesta teoria, molt discutida, és coneguda generalment a través de la relació de Fisher: M: V = P·T (on M és la massa monetària, V indica la velocitat de circulació del diner, P és el nivell de preus i T el volum real de transaccions). D’aquesta identitat cal destacar que, amb l’economia amb plena ocupació, T és constant i V és considerat estable per les característiques del sistema econòmic. Escrivint la identitat anterior com a M = (T/V) P i atès que hom pot considerar T/V com a constant, resulta que canvis en l’estoc de moneda van associats amb canvis proporcionals en el nivell de preus. Aquesta seria la relació fonamental de la teoria quantitativa del diner. Però si la massa monetària no creix al mateix ritme que el volum de transaccions poden provocar-se oscil·lacions en el nivell de preus o en el volum de la renda. D’aquí es dedueix la recomanació que fan els economistes que l’oferta monetària creixi al mateix ritme que el creixement previsible de la renda. La teoria keynesiana assegura que la velocitat de circulació no és estable, sinó que depèn del tipus d’interès i considera que la reserva de caixa de les unitats econòmiques pot ésser explicada a partir de les preferències per la liquidesa. El fonament d’aquesta preferència està en les motivacions de transacció per a atendre les despeses corrents, en motivacions de precaució enfront de les futures situacions i en motivacions d’especulació dependents de l’evolució dels tipus d’interès.
f
Economia