La primera teoria ondulatòria de la física fou enunciada per Huygens el 1690 en explicar els fenòmens de propagació de la llum. Cap a la fi del s. XIX i al començament del XX els investigadors moderns Hertz, Maxwell, Planck, Einstein i d’altres remogueren la teoria ondulatòria de la llum per tal de posar-la d’acord amb les noves experiències. En particular, l’existència de l'èter, que havia preconitzat Huygens, ja no tenia consistència. Així, Einstein, amb la teoria de la relativitat i de l’efecte fotoelèctric, féu reconsiderar l’antiga teoria corpuscular de Newton i demostrà que la llum, i qualsevol radiació electromagnètica, podia ésser manifestada en forma d’ona o de partícula segons l’experiència que hom efectués. Basat sobre aquesta idea, De Broglie enuncià el 1924 la mateixa dualitat de comportament per a la matèria en general, amb la qual cosa nasqué l’anomenada mecànica ondulatòria, dita després mecànica quàntica, que estengué definitivament la teoria ondulatòria tant a la matèria com a la radiació.
f
Física