Senzilles construccions d’ús públic per a banys en deus d’aigües medicinals calentes, hom les troba en el món grec, amb una funció essencialment higiènica i terapèutica: hom hi solia aplicar recomanacions i preceptes de la doctrina galènica. Però la civilització romana, malgrat que també construí, paral·lelament, nombrosos establiments balneoteràpics per a cura d’aigües en fonts medicinals d’arreu del món romà, modificà radicalment tant l’edifici balneari com el mateix concepte de bany termal. Així, a la ciutat de Roma i ja des d’època republicana les termes anaren adquirint una nova significació social que resultava una síntesi del gimnàs hel·lenístic i del tradicional bany itàlic: tant els dirigents polítics com els enginyers i arquitectes romans l’assumiren de seguida. Durant la seva magistratura, M.V. Agripa censà els banys públics de la ciutat (el 33 aC hi havia 170 establiments termals) i els declarà gratuïts; a més, feu bastir amb diners seus unes grans termes que fossin gratuïtes a perpetuïtat per a tothom, i amb això inicià una actitud de l’estat envers els ciutadans que havia de revolucionar l’arquitectura i alhora els costums dels romans. Seguiren el seu gest Neró, Tit i Trajà, que regalaren als ciutadans edificis cada cop més amplis, complexos i rics, que comportaven la construcció d’enormes aqüeductes per tal de proveir d’aigua les instal·lacions termals. Però els grandiosos conjunts de les termes de Caracalla (216 dC) i de Dioclecià (306 dC), bé que sense variar-ne l’estructura i la disposició bàsica, encara les superaren totes en escala dimensional, en volum d’aigua, en ardidesa arquitectònica, en nombre de sales i de serveis i en la riquesa de la decoració.
El complex termal, a més de les instal·lacions de servei per a l’aigua, la llenya i el manteniment, era constituït essencialment d’un vestuari (apodyterium), prop de l’entrada, i de tres sales successives amb banyeres individuals i piscines d’aigua freda (frigidarium), tèbia (tepidarium) i calenta (caldarium); aquesta era el veritable centre del conjunt, sovint articulat a un altre ambient per a banys de vapor (laconicum). Les termes ben equipades disposaven també, a més, d’una gran piscina d’aigua freda al descobert, de jardí flanquejat de pòrtics (xysti), de palestres, d’ambients per a banys de sol, per a massatges, per a jocs, de sales per a reunions, d’espais per a representacions teatrals, de biblioteques i fins de veritables museus. Hom anava a les termes per raons d’higiene corporal, però sobretot perquè eren un animadíssim lloc d’encontre quotidià, de lleure i de relació social: hom hi jugava, nedava, llegia, passejava, discutia, assistia a recitals poètics, audicions musicals i representacions teatrals, hi escoltava els rètors i els filòsofs, hi anava a tafanejar la gent important, etc. Fou arran d’aquesta doble funció de cultura física i curiositat intel·lectual, d’higiene corporal i tracte social, que els establiments termals esdevingueren, principalment en època imperial, els edificis més grandiosos i representatius de la romanitat i que tingueren una difusió tan dilatada arreu de les ciutats provincials romanes.
Deus termals als Països Catalans, amb indicació de la natura química de les aigües i de la temperatura de surgència
Als Països Catalans, s’han conservat restes de termes, sobretot a Caldes de Malavella i a Caldes de Montbui. L’ús d’establiments termals públics, tal com havien estat concebuts en el món romà, no sobrevisqué a l’Imperi. Només a Bizanci conservà encara una certa importància. Però a Occident, amb el canvi social i la diàspora urbana, propiciats per la disgregació de l’organització militar, econòmica i política de Roma i a causa de la constant pressió i els saqueigs dels pobles germànics (que comportà també la destrucció dels grans aqüeductes) i la puixança del cristianisme, contrari a l’exhibició corporal, l’hàbit dels banys públics desaparegué pràcticament del tot o, si de cas, restà reduït a petites instal·lacions annexes a vil·les privades. Les termes privades, però més tard també les públiques, tingueren una certa continuïtat en el món islàmic, en connexió amb tradicions i preceptes musulmans d’origen ritual. Influències àrabs i orientals foren la causa, probablement, de la represa i proliferació dels banys públics a les ciutats de l’Europa medieval des del segle XII (bany). Amb el Renaixement també aquests caigueren en desús, i a partir del segle XVII ja només reaparegué la caricatura dels balnearis terapèutics, normalment cases de repòs elegants i vinculades a la indústria hotelera naixent (balneari).