La necessitat de sistematització dels termes científics i tècnics des d’una òptica extralingüística i universalitzant es féu patent a finals del segle XVII, però es desenvolupà sobretot amb l’enciclopedisme del segle XVIII i molt especialment en l’establiment de les nomenclatures de les ciències naturals (Linné, Buffon). La ràpida expansió de les ciències i les tècniques a partir de la revolució industrial del segle XIX, amb l’increment dels intercanvis d’informació que comportava, encara accentuaren més l’exigència de la normalització terminològica, sobretot per a les llengües estatals o internacionals. Però no fou fins al segle XX que aparegué la terminologia com a disciplina específica. És durant la dècada dels anys 30, concretament, que es donaren els primers intents de fonamentació científica de la nova disciplina. L’any 1931, l’enginyer austriac Eugen Wüster publicà la seva tesi doctoral, sobre l’estandardització internacional del llenguatge de la tècnica, traduïda al rus el 1935, arran de la qual es creà el comitè de terminologia de l’ISA (International Standards Association, 1936). Wüster establí contacte també aleshores amb el Comitè de Terminologia Científica i Tècnica que s’havia creat el 1933 a l’Acadèmia de Ciències de l’URSS i amb els lingüistes de l’Escola de Praga, interessats pel desenvolupament funcional de la llengua literària o estàndard i les relacions entre la llengua, el pensament i la realitat. Aquests tres nuclis o escoles elaboraren les bases teòriques de la terminologia i contribuiren a la seva expansió internacional, que tingué lloc sobretot després de la Segona Guerra Mundial, quan la transferència de coneixements i de tecnologia adquirí un abast universal. La tasca de Wüster al comitè de terminologia de l’ISO (International Standards Organization) al llarg dels anys 40 i 50, la projecció de la seva activitat universitària a Viena i el suport creixent de la UNESCO culminaran el 1971 amb la fundació a Viena d’INFOTERM, centre internacional d’informació i coordinació de les activitats terminològiques. Pels mateixos anys s’iniciaren a Quebec les activitats terminològiques, en estreta vinculació amb la política de recuperació del francès (1972: Col·loqui Internacional organitzat per l’Office de la Langue Française). A partir del 1977, Infoterm promogué l’establiment d’una xarxa internacional de terminologia, TermNet, que l’any 1988 quedà formalment constituïda. Hom pot considerar que en els estudis terminològics hi conflueixen tres tipus de necessitats: la descripció sistemàtica del conjunt de termes de cada camp de coneixement, la seva normalització formal i conceptual, i la precisió en les comunicacions especialitzades a escala internacional. D’aquí procedeix el seu caràcter interdisciplinari o transdisciplinari, punt de trobada entre els enfocaments de la lingüística descriptiva, de l’epistemologia o les ciències del coneixement i de la planificació lingüística. Per això també es donen orientacions diverses del treball terminològic: l’orientació temàtica —que concep la terminologia com una disciplina autònoma i parteix de l’estudi dels objectes, els conceptes i les relacions sistemàtiques que els uneixen—, l’orientació lingüística —que per mitjà de tècniques lexicogràfiques apropiades estudia els termes en relació amb el conjunt del lèxic i dels llenguatges d’especialitat, amb una atenció especial als aspectes formals— o l’orientació de la planificació lingüística —que s’interessa sobretot per la normalització de la terminologia i per la seva plena disponibilitat com a recurs per a facilitar l’ús especialitzat de la llengua en tots els àmbits de la societat. Als Països Catalans, la voluntat de sistematitzar la terminologia ja és perceptible en l’obra de Ramon Llull. També al segle XVIII hi ha mostres de l’interès il·lustrat per la regularització de les nomenclatures de les ciències naturals, com els catàlegs d’ocells i peixos de Marc Antoni d’Orellana. En arribar el segle XX, fou sobretot entorn de l’Institut d’Estudis Catalans que es desplegà l’activitat terminològica. En són exponents destacats P. Font i Quer en el camp de la flora, J. M. Bofill en el de la fauna, M. Corachan en el de la medicina o E. Fontserè en el de la meteorologia. Més recentment, aquests treballs confluiren en la Comissió Coordinadora Lexicogràfica de Ciències, on s’agruparen el 1975 especialistes de diverses institucions. Cal esmentar, també, l’esforç de sistematització terminològica que representà la primera edició (1969-1980) de la Gran Enciclopèdia Catalana Un cop restablerta la Generalitat de Catalunya, arran de diversos contactes propiciats per la Direcció General de Política Lingüística, l’Institut d’Estudis Catalans i el Departament de Cultura acordaren crear el Termcat (1985), que actua des d’aleshores com a centre coordinador de les activitats terminològiques en l’àrea de la llengua catalana. Entre els nuclis terminològicament més actius sobresurten algunes universitats, corporacions professionals (medicina, enginyeria, construcció) i editorials especialitzades.
f
Lingüística i sociolingüística