La Terra ocupa un lloc important en la mentalitat religiosa de nombroses civilitzacions. Primer de tot, pel fet d’ésser el lloc on habita l’home i d’ésser coberta pel cel, la Terra és centre de nombrosos mites cosmogònics que pressuposen una unió primordial de la Terra i del Cel, així com una ulterior separació (deguda a una gesta d’un heroi o un “pecat original”). La separació del Cel i la Terra representa l’inici de l’existència normal, la cessació de les condicions paradisíaques, l’allunyament (culpable o no) del món dels déus, que fins aleshores convivien amb l’home. En un altre cicle mitològic, la Terra i el Cel assumeixen l’aspecte d’una parella divina, separada per l’obra violenta dels fills: Urà i Gea, Dyaus i Pṛthivī, etc. La Terra és encara font de tot un altre cicle mitològic: esposa del déu Cel, esposa de nombrosos éssers celestes o terrestres, fins i tot verge i mare, la Terra és considerada font de fertilitat i és concebuda com la deessa mare. En les societats agràries és la mare universal, i totes les operacions del camp, sobretot la sembra, tenen un simbolisme sexual. La Terra no solament produeix i pareix, sinó que sepulta, i per això mort i fecunditat constitueixen els dos pols oposats i inseparables de la seva figura divina. Aquest fet l’allunya de la simple transposició simbòlica del fet natural de la maternitat, i per això la complexitat de la seva figura mítica es multiplica sovint (sobretot en politeismes desenvolupats) en nombroses divinitats tel·lúriques, lligades i oposades alhora en una organització estructural autònoma: així, a Grècia, al costat de Gea, hi ha Rea, Demèter, Persèfone, etc.; a Babilònia, Ištar és acompanyada de Ninlil; a Roma, Tel·lus és seguida de Ceres, Flora, etc.
f
Religions de Grècia i Roma