Terra

f
Religions de Grècia i Roma

Divinitat mitològica, personificació de la Terra.

La Terra ocupa un lloc important en la mentalitat religiosa de nombroses civilitzacions. Primer de tot, pel fet d’ésser el lloc on habita l’home i d’ésser coberta pel cel, la Terra és centre de nombrosos mites cosmogònics que pressuposen una unió primordial de la Terra i del Cel, així com una ulterior separació (deguda a una gesta d’un heroi o un “pecat original”). La separació del Cel i la Terra representa l’inici de l’existència normal, la cessació de les condicions paradisíaques, l’allunyament (culpable o no) del món dels déus, que fins aleshores convivien amb l’home. En un altre cicle mitològic, la Terra i el Cel assumeixen l’aspecte d’una parella divina, separada per l’obra violenta dels fills: Urà i Gea, Dyaus i Pṛthivī, etc. La Terra és encara font de tot un altre cicle mitològic: esposa del déu Cel, esposa de nombrosos éssers celestes o terrestres, fins i tot verge i mare, la Terra és considerada font de fertilitat i és concebuda com la deessa mare. En les societats agràries és la mare universal, i totes les operacions del camp, sobretot la sembra, tenen un simbolisme sexual. La Terra no solament produeix i pareix, sinó que sepulta, i per això mort i fecunditat constitueixen els dos pols oposats i inseparables de la seva figura divina. Aquest fet l’allunya de la simple transposició simbòlica del fet natural de la maternitat, i per això la complexitat de la seva figura mítica es multiplica sovint (sobretot en politeismes desenvolupats) en nombroses divinitats tel·lúriques, lligades i oposades alhora en una organització estructural autònoma: així, a Grècia, al costat de Gea, hi ha Rea, Demèter, Persèfone, etc.; a Babilònia, Ištar és acompanyada de Ninlil; a Roma, Tel·lus és seguida de Ceres, Flora, etc.