terra

f

Economia

Mitjà de producció no reproduïble que intervé en els diferents processos de producció en intensitat variable segons el tipus d’activitat a què es refereix: és bàsic en l’agricultura, per exemple, i relativament reduït respecte al capital o el treball directe en activitats industrials com la fabricació de maquinària de precisió o l’electrònica.

L’atenció que li ha concedit la teoria econòmica ha estat sotmesa a la importància que com a factor de producció ha representat en cada moment històric i ha estat centrada especialment en l’anàlisi de la distribució de la renda. Així, els fisiòcrates, en fixar-se com a activitat bàsica en l’agricultura, atribuïen a la terra la capacitat exclusiva d’obtenir un excedent o producte net, i, en conseqüència, als propietaris d’aquesta corresponia d’apropiar-se'l. Per als clàssics, la renda de la terra era la diferència entre la collita obtinguda i el que calia pagar en salaris i beneficis per a obtenir-la, i era més gran a mesura que calia conrear terres més dolentes. La seva justificació no era ja la de correspondre a una capacitat productiva, sinó al règim de titularitat i a la seva escassetat relativa. En ésser considerada un fre a les possibilitats d’acumulació, la renda de la terra fou profundament combatuda teòricament, bé que sobre l’estudi de la terra s’elaboraren algunes de les seves lleis més importants, com la de rendiments decreixents. Per als neoclàssics és considerada un factor de producció com els altres, i la renda corresponent és determinada segons la seva productivitat marginal. Encara que com a factor de producció la importància de la terra —que de vegades és considerada sinònim de recursos naturals— ha estat substituïda pels béns de capital i pel treball, el creixement de les grans ciutats ha convertit el sol urbà en un bé escàs, susceptible de grans especulacions.