Bé que els límits que separen l’art de la simple artesania són confusos i sovint és impossible de distingir una terrissa d’una terracota, hom sol excloure d’aquesta darrera accepció les peces d’ús domèstic (terrissa de cuina) i les peces de bòbila (rajols, teules, etc). Hom n'exclou igualment la terrissa antiga, decorada o no, que hom anomena globalment ceràmica. L’aplicació artística dels productes de terrisseria ha estat àmplia i variada des de la prehistòria: fou aplicada a l’arquitectura almenys des dels relleus dels grans edificis assiris i babilonis. Els grecs, i després els romans i sobretot els etruscs, la utilitzaren, a part en la decoració arquitectònica, també en l’escultura exempta i en figuretes (com les hel·lenístiques de Tanagra). Sobresurt l’abundant producció de sarcòfags i vasos canopis etruscs, amb figures de fesomia fortament caracteritzada. En l’arquitectura islàmica fou utilitzada com a revestiment, i esdevingué un element bàsic en les construccions mudèjars. Com a complement arquitectònic fou també comuna al s XV a la Llombardia (Ospedale Maggiore, Milà), i a Alemanya al s XVI. Casos excepcionals d’aplicació de la terrisseria a l’escultura són els de Donatello, els Pollaiolo, els Della Robbia i Niccolò dell’Acra durant el Renaixement. A partir del s XVI i durant tot el XVIII tingueren una enorme difusió les escultures de terracota als jardins dels palaus i les vil·les europees, sovint de grans dimensions i modelades segons formes atrevides, d’acord amb els gusts del barroc. Als Països Catalans, a part les petites figuretes gregues, com també ídols en forma de campana i figuracions de genets dalt de cavall —tipus que hom troba per tota la Mediterrània, no sols a l’època grega (ídols eivissencs), sinó en l’art popular actual (siurells mallorquins)—, la terracota tingué un moment important a mitjan s XIX en plafons, medallons i aplics decoratius d’un neoclassicisme ja evolucionat, alguns d’ells amb qualitat d’autèntiques escultures, incorporats a l’arquitectura —en façanes, patis, etc— i en forma de fonts i basses a la jardineria. El nom més destacat dels terrissers d’aquest tipus fou potser el de Josep Anicet Santigosa, i al costat d’ell sobresortiren també Tarrés, els sabadellencs Pere Moixí i Josep Escaiola, Josep Antonès i Figuerola —que exportava a ultramar—, etc.
f
Art
Arts decoratives
Soldats de terracota trobats a la tomba de l’emperador xinès Qin Shi Huangdi (221-206 aC), prop de la ciutat de Xi'an, a la Xina
© B. Llebaria
Peça de terrissa de caràcter artístic.