La determinació de la intensitat dels terratrèmols pot ésser feta per mitjà de dos procediments: a partir de la descripció qualitativa dels efectes i danys produïts pel terratrèmol establint una escala, anomenada de Mercalli, que consta de 12 graus, o bé fent una escala prenent com a base el logaritme de l’amplitud de les ones sísmiques, que consta de 10 graus i és coneguda com a escala de Richter.
A nivell global, els terratrèmols es distribueixen, anàlogament al vulcanisme, a les zones tectònicament actives (vores de placa). Aproximadament el 80% dels terratrèmols tenen lloc al cinturó del Pacífic, mentre que la resta es distribueix entre el cinturó alpinohimalaià, les dorsal oceànica i els rift africans. Encara que cap indret de la Terra no és lliure de possibles terratrèmols, la majoria tenen una localització ben delimitada, que correspon a les zones esmentades.
Els terratrèmols en la història
Mapa de sismicitat del món (els terratrèmols i els volcans es concentren en faixes estretes que han estat utilitzades per a definir els límits de les plaques actuals; destaquen les grans concentracions sísmiques del cinturó circumpacífic i del cinturó alpí, que s’estén des de la Serralada Bètica fins a Indonèsia; aquestes faixes corresponen a les vores de placa convergents, de subducció o col·lisió; els punts vermells representen els epicentres dels terratrèmols i, els negres, els volcans actius)
© fototeca.cat
El terratrèmol més devastador conegut en temps històrics (bé que no el d’intensitat més alta) tingué lloc el 1556, amb l’epicentre a la província xinesa de Shanxi. Afectà també una desena de províncies dels voltants i causà uns 830.000 morts. Els següents quant al nombre de víctimes mortals foren el tsunami del desembre del 2004 de 9,1 graus amb epicentre a la costa occidental de Sumatra (Indonèsia) i que repercutí fins a l’Índia i Sumatra (uns 300.000 morts) i el de Tangshan (Xina) del 1976, el qual, amb una intensitat entre 7,5 i 8 graus, provocà uns 242.000 morts (tot i que estimacions extraoficials elevaren la xifra al doble o al triple) i el de 2010 a Haití, de 7 graus i unes 230.000 víctimes mortals.
El sisme més destacat a Europa fou el de Lisboa (1755), que arrasà la ciutat (entre 60.000 i 100.000 morts i una intensitat estimada en uns 9 graus en l’escala de Richter). Des del segle XX, a més, hom pot esmentar, entre d’altres, el de San Francisco del 1906 (7,8 graus i uns 6.000 morts) i el de Kanto (1923), a l’illa japonesa de Honshu (d’uns 8 graus i que causà uns 140.000 morts). El que tingué lloc a Xile el 1960, amb epicentre a Valdivia, ha estat el d’intensitat més alta des que hom duu a terme registres regulars i normalitzats (9,5 graus). Tot i un nombre de víctimes relativament baix (unes 5.000), els tsunamis que provocà arribaren fins a Hawaii. Han estat també molt destructius els de Spitak (Armènia), del 1988 (6,8 graus i 25.000 morts), el de Kobe (Japó), del 1995 (7,2 graus i prop de 6.500 morts), el d’Izmit (Turquia), del 1999 (7,4 graus i 17.000 morts), el de Gujarat (Índia), del 2001 (6,9 graus i uns 20.000 morts), el de Bam (Iran), del 2003 (6,6 graus i entre 40.000 i 70.000 morts), el del Càixmir pakistanès del 2005 (7,6 graus i més de 80 000 morts) i el de Sichuan (Xina) del 2008 (7,8 graus i 87 000 morts).
L’11 de març de 2011 tingué lloc un terratrèmol d’intensitat 8,9 a uns setanta quilòmetres de la costa nord-oriental de l’illa de Honshū (Japó). El tsunami que el sisme provocà feu al voltant dels 20.000 morts, xifra relativament baixa gràcies a l’adequació del país a la freqüència d’aquests fenòmens geològics, però la devastació que provocà reperesentà una veritable catàstrofe econòmica i humanitària: prop de mig milió de persones es quedaren sense llar. Els danys que provocà foren valorats en uns 220 mil milions d’euros (entre una quarta i una cinquena part del PIB). Els danys, a més, foren agreujats per l’afectació de dues centrals nuclears, que provocà l’accident més greu en aquesta mena d’instal·lacions després del de Txernòbil (Ucraïna).
Els terratrèmols als Països Catalans
Mapa dels terratrèmols dels Països Catalans
Els Països Catalans mostren dues zones sísmiques, una al N, que té per eix la cadena pirinenca, i l’altra al S, que apareix com a marginal a la inestabilitat murcianoandalusa. Entre aquestes dues clapes extremes, de Tortosa a València, sembla caracteritzar-se una tercera clapa per una notable incommobilitat. A la part septentrional, la costa, des del Garraf fins a la Salanca rossellonesa, mostra petites sacsejades, bastant freqüents, amb epicentres dins la mar.
L’alt Pirineu és una faixa d’un gran dinamisme sísmic: Zurita feu esment d’un gran terratrèmol el 2 de febrer de 1373 a la Ribagorça, amb molts derrocaments i víctimes, que potser és el mateix del 2 de març del mateix any experimentat a tota la resta del Principat. El gran període sísmic d’aquesta zona es manifesta, al seu angle NE, a la primera trentena del segle XV, amb la sèrie de terratrèmols olotins, els més importants dels quals s’esdevingueren el 15 de març de 1427, en una primera fase que aconseguí la intensitat VIII de l’escala de Mercalli, i el 15 de maig del mateix any, en una segona fase, amb igual intensitat, la qual enderrocà Olot i altres pobles dels encontorns.
Una tercera fase prengué la màxima consideració el 2 de febrer de 1428, diada de la Candelera, que afectà tot Catalunya i derrocà a Barcelona la rosassa de Santa Maria del Mar. A la zona de Puigcerdà, Camprodon i Olot, aconseguí la intensitat IX-X i se li atribueixen 800 morts. Un altre sisme de gran intensitat derrocà Puigcerdà el 2 de febrer de 1429. En la faixa meridional cal consignar com a atribuïts a la intensitat IX el del 25 de desembre de 1396, que derruí Valldigna i Xàtiva; els del desembre del 1620 i el juny del 1645, que afectaren Alcoi; el del 7 de juny de 1656, d’Ademús; el del 23 de març i 2 d’abril de 1748, de València, Montesa i Elx; i el del 21 de març de 1829, que delmà Alacant, Almoradí, Torrevella i Guardamar. A Menorca cal consignar com a notable l’experimentat el mes d’octubre del 1654 a Alaior i Binixems. A Mallorca s’observa una faixa sísmica que coincideix amb la serralada del puig Major.
Intensitat dels terratrèmols segons l’escala de Mercalli
| intensitat | títol qualitatiu | descripció dels efectes |
| I | negligible | Detectat només amb instruments. |
| II | feble | Percebut només per gent molt sensible. Es balencegen els objectes penjants. |
| III | lleu | Vibració com si passés un camió. Els automòbils parats poden moure's. |
| IV | moderat | Percebut a l’interior de les cases. Desperta algunes persones durant el son. Sensació com si un camió pesant xoqués contra l’edifici. |
| V | una mica fort | Percebut per més gent; molts es deperten. Cauen trossos d’enguixat. Es trenquen vidres i vaixela. S'aturen les pèndoles dels rellotges. |
| VI | fort | Percebut per tothom; molta gent s’esglaia. S'esfondren algunes ximeneies. Es mouen els mobles. |
| VII | molt fort | Alarma; molta gent fuig cap a fora. Es deterioren moderadament les estructures poc resistents. És percebut des dels automòbils en moviment. |
| VIII | destructiu | Alarma general; tothom fuig cap a fora. Es deterioren seriosament les estructures febles; les més resistents també són afectades lleument. S'esfondren alguns monuments. Es tomben mobles feixucs. |
| IX | ruïnós | Pànic. Destrucció total de les estructures resistents; les dissenyades especialment també són afectades lleugerament. Els fonaments trontollen. Es rebenten els conduccions subterrànies. El terra s’esquerda. |
| X | desastrós | Pànic. Només s’aguanten alguns edificis més forts. Els fonaments s’esfondren. Es torcen els raïls. El terra s’esberla considerablement. Grans esllavissades de terra. |
| XI | molt desastrós | Pànic. Poques estructures d’obra resten dretes. Amples esvorancs al sòl. |
| XII | catastròfic | Pànic indescriptible. Destrucció total. Hom veu com el sól fa onades. Alguns objectes són llançats enlaire. |