Constitueix l’objecte d’un dret absolut per part de l’estat, un patrimoni del qual pot disposar lliurement (el pot cedir en administració, posar-lo sota tutela, vendre’l, etc.) i treure’n totes les utilitats possibles sense interferències estrangeres. Ultra la terra ferma, comprèn el subsol, les aigües internes, les aigües territorials i llur fons, així com l’espai aeri i les aigües jurisdiccionals. Sovint hom hi inclou les colònies, bé que amb les diferències jurídiques que sorgeixen del grau més o menys estret d’assimilació amb la metròpolis (diferències vàlides únicament a l’interior de cada país, mai internacionalment). En alguns aspectes, comprèn també l’espai terrestre, aeri i marítim fora del territori d’un estat, però que per una ficció jurídica (la mateixa que fonamenta el dret d’extraterritorialitat) hom considera una extensió del mateix territori nacional, el qual, ultra les ambaixades i consolats, comprèn els vaixells de guerra i també els vaixells mercants que duen el pavelló de l’estat, quan naveguen en territori estranger, així com les naus i aeronaus quan són en mar o en cel lliures. La relació jurídica entre estat i territori és anàloga —segons la teoria jurídica més acceptada— a la que hi ha entre la persona física i les parts del seu cos. Malgrat la sobirania exclusiva, el dret internacional preveu algunes obligacions generals, com és ara el trànsit inofensiu per aigües territorials de les naus que ostenten pavelló estranger, el vol d’aeronaus, els deures de bon veïnatge, l’obligació d’assegurar la lliure comunicació d’un estat encerclat dins un altre. Convencionalment, estableix encara drets i obligacions especials sobre determinades zones del territori, sobretot rius, estrets, canals, subsol, etc.
m
Dret internacional