Tessàlia

Blaquia (ant.), Megaloblaquia (ant.)

Regió de Grècia que comprèn els actuals nomoí de Làrissa, Tríkala, Karditsa i Magnèsia.

La capital és Làrissa. Situada al damunt de la Grècia Central, és gairebé totalment encerclada de muntanyes: la serralada del Pindos a l’W i l’Olimp al N. Té planes fèrtils (les de Làrissa i Tríkala), i les comunicacions entre les diverses contrades són efectuades per mitjà de passos, el més important dels quals, el Mètsovon, s’obre camí a través del Pindos i la vall del Tempe. El Peneu és el riu més important de la regió, que, climàticament, és pobra en precipitacions, la qual cosa determina els conreus (cotó, tabac, oliveres, llegums i cítrics). A l’E de Farsalos hi ha mines de cromit; les indústries es concentren a Làrissa, mentre que Volos constitueix el port comercial. És recorreguda per la línia ferroviària Atenes-Tessalònica. Des dels anys seixanta el turisme ha tingut un notable desenvolupament, gràcies sobretot als centres dels Meteors i Bólos. A l’antiguitat fou habitada ja en període neolític (tessàlic) i sofrí la invasió indoeuropea. En època arcaica (s. VII-VI aC) fou una regió poderosa per les seves riqueses agrícoles, així com per la força del seu exèrcit, i influí notablement l’amfictionia dèlfica. A partir, però, del s. V aC les lluites entre les diverses branques nobiliàries i la rivalitat de les distintes classes socials ciutadanes minaren greument la força de la regió. Malgrat els intents d’unificació dels tirans de Feres Licofró, Jàson i Alexandre (s. V-IV aC), caigué a les mans de Filip II de Macedònia en el curs de l’anomenada tercera Guerra Sacra (356-346 aC). Declarada autònoma pels romans després de la batalla de Cinocèfals (197 aC), August la incorporà a la província d’Acaia. A la fi del s. III dC recuperà l’autonomia. A l’edat mitjana fou possessió bizantina, bé que sofrí diverses invasions dels àvars, eslaus, àrabs, búlgars (que la dominaren del 977 al 1014) i normands. Després de la quarta croada fou assignada (1204) al marquès Bonifaci I de Montferrat i, posteriorment (1225), a Teodor III, dèspota de l’Epir. Estat independent del 1271 al 1318, juntament amb l’Acarnània i l’Etòlia, sota el govern de Joan II Àngel Comnè, fou envaït pels bizantins i la companyia catalana. Els almogàvers (almogàver) s’hi establiren durant la primavera del 1309, després d’haver alçat el setge de Tessalònica, hi restaren a sou del sebastocràtor Joan II fins a arribar a esdevenir, pràcticament, amos del territori (1310) i s’hi organitzaren en una democràcia. D’aquí partiren, cridats pel duc Gualter I d’Atenes, vers l’establiment definitiu en aquest ducat. Anys més tard, aprofitant l’extinció de la dinastia dels Àngel (1318), Alfons Frederic d’Aragó conquerí Siderocàstron i la part meridional de la regió tessàlia (1319) i amb aquests territoris constituí el ducat de Neopàtria. Dominada posteriorment pels serbis, la Tessàlia fou conquerida pels turcs l’any 1393, però mai no cessà de mantenir ni de desenvolupar el seu esperit grec. A partir del 1821 participà repetidament en les lluites per annexar-se al regne de Grècia; aconseguí l’annexió definitiva el 1881.