Aviat aconseguiren fama i han mantingut el seu èxit fins a l’entrada del segle XXI. La coneguda com a “millor banda de rock-and-roll del món” era formada al principi pel cantant Mick Jagger (Dartford, Kent, 26 de juliol de 1943), els guitarres i veus Keith Richards (Dartford, Kent, 18 de desembre de 1943) i Brian Jones (Cheltenham, Gloucestershire, 28 de febrer de 1942 – Hartford, Sussex, 3 de juliol de 1969), el pianista Ian Stewart (Fife, Escòcia, 18 de juliol de 1938 – Londres, 12 de desembre de 1985), el bateria Mick Avory (Surrey, 15 de febrer de 1944), i el baix Dick Taylor (Dartford, Kent, 28 de gener de 1943). Aviat, però, Charlie Watts (Bloomsbury, 2 de juny de 1941 – Londres, 24 d’agost de 2021) substituí Avory, i Bill Wyman (Lewisham, Londres, 24 d’octubre de 1936), Taylor. Jones fou substituït el 1969 per Mick Taylor (Welwyn, 17 de gener de 1949) i el 1975 per Ron Wood (Hillingdon, Middlesex, 1 de juny de 1947). A la mort de Watts, Steve Jordan (Nova York, 14 de gener de 1957), qui ja havia col·laborat puntualment amb el grup, el substituí com a bateria.
Andrew Oldham, el seu primer mànager, feu fora Stewart i, en una hàbil operació de màrqueting, els convertí en els “nois dolents” del rock, en clara contraposició a The Beatles. Dins dels conjunts de rock de l’època es decantaren per un estil aspre i agressiu, i adoptaren una presentació més provocadora i revulsiva, la qual cosa els restà acceptació general a la primeria, però en canvi els feu guanyar un públic addicte entre els més joves de les capes socials obreres, públic que més tard s’amplià a totes les esferes.
El 1963 enregistraren el seu primer single: Come on, una versió del tema de Chuck Berry, i al cap de poc començaren a fer cançons pròpies de rhythm-and-blues, molt enèrgiques, en què la guitarra de Richards feia uns riffs distorsionats que foren molt celebrats i Jagger cantava de manera provocadora, amb clares connotacions sexuals; tant l’un com l’altre acabaren creant així les icones del guitarrista i cantant de rock.
El seu primer gran èxit mundial arribà l’estiu del 1965 amb la cançó (I Can’t Get No) Satisfaction, obra de K. Richards, que ha romàs com una gran creació de la música popular universal, que anà seguit de moltes altres cançons, signades sobretot per M. Jagger i el mateix K. Richards, amb les quals el grup es consolidà com un fenomen musical i social d’abast universal i simbòlic: Get Out of My Cloud, Let’s Spend the Night Together, Jumpin’ Jack Flash o Honky Tonk Women. Després de discos com Sticky Fingers (1971) i Exile on Main Street (1972), la seva creativitat s’esgotà i des d’aleshores continuaren repetint la fórmula que havien creat en nous discos i en macroconcerts arreu del món. El 1976 tocaren per primer cop a Barcelona.
De la seva discografia posterior cal destacar Some Girls (1978), Emotional Rescue (1980), Tattoo You (1981), Steel Wheels (1989), Voodoo Lounge (1994), Bridges to Babylon (1997), A Bigger Bang (2005), Blue & Lonesome (2016), un disc de versions de blues, i Hackney Diamonds (2023), amb cançons originals després de gairebé 20 anys. L’any 2026 publicaren Foreign tongues, també amb canços inèdites.
Han exercit una gran influència en diversos grups catalans, com ara Sopa de Cabra.
Bibliografia
- Sierra i Fabra, Jordi: Rolling Stones: el rock y sus satánicas majestades, Ediciones 29, Barcelona 1976
- Tardà, Jordi; Cornudella, Jordi: Paraula de Stone: darrere l’escenari amb Jordi Tardà, Editorial Empúries, Barcelona 1995