Ticià

Tiziano Vecellio
(Pievi di Cadore, Vèneto, aprox. 1488 — Venècia, 1576)

La Sagrada Família, de Ticià

© Corel Professional Photos

Nom amb què és conegut als Països Catalans Tiziano Vecellio, pintor italià.

Molt aviat anà a Venècia, on rebé els primers ensenyaments als tallers de S. Zuccato i dels Bellini i escollí per mestre Giorgione, amb qui col·laborà en els frescs del Fondaco dei Tedeschi (1508-09, fragments a l’Accademia i al Palazzo Ducale) i l’influx del qual és també palès en les obres de joventut: frescs de la Scuola del Santo (Pàdua, 1511), Amor Sacre i Amor Profà (1515; Galleria Borghese, Roma).

Després d’haver refusat d’anar a Roma, el 1513 obrí un taller i oferí els seus serveis a la Sereníssima. Inicià així una nova etapa, durant la qual conreà el naturalisme i desenvolupà les seves extraordinàries qualitats inventives sota la força plàstica del color i l’audàcia compositiva: Assumpció de la Mare de Déu (1518; església de Santa Maria Gloriosa dei Frari, Venècia), al mateix temps que transformà el tipus de retaule d’altar (políptic Averoldi, a l’església dels Sants Nazario i Celso, Brescia, 1520-22), renovà la iconografia mitològica (Bacanal, ~1518; Museo del Prado, Madrid) i, influït per la cultura toscanoromana, plasmà el drama humà a través de monumentals estructures figuratives i de la utilització de la llum contrastada (Retaule Pesaro, 1519-26, a l’església de Santa Maria Gloriosa dei Frari, Venècia).

D’ençà de l’any 1530 visità sovint les corts de Ferrara, Màntua i Urbino, on connectà amb el corrent manierista. Autor de nombrosos retrats de personatges il·lustres (Carles V, 1533, Museo del Prado, Madrid; Elisabet d’Este, 1536, Kunsthistorisches Museum, Viena; Francesco Maria della Rovere, 1536-38, Galleria degli Uffizi, Florència), la seva producció d’aquest període es caracteritzà pel refinament i la sumptuositat: Venus d’Urbino (1538; Galleria degli Uffizi, Florència), Al·locució del marquès del Vasto (1541; Museo del Prado, Madrid), i pels escorços violents i moviments giravoltats (Coronació d’espines, ~1542; Musée du Louvre, París). Restà definitivament a Venècia després d’una estada a Roma, on la seva pintura no fou ben acollida (retrat de Pau III, 1546; Gallerie Nazionali Capodimonte, Nàpols), i de dos viatges a Augsburg (1548 i 1550-51), on retratà Carles V a cavall, Isabel de Portugal i Felip II (Museo del Prado, Madrid).

En les darreres obres assolí límits informals i espectaculars efectes de llum, paral·lelament a les recerques del Tintoretto, i alhora una intensa expressió dramàtica: Coronació d’espines (~1570; Bayerische Staatsgemäldesammlungen, Munic), Sant Sebastià (~1570; Museu de l’Ermitage, Sant Petersburg), Pietat (Accademia, Venècia), inacabada.