Tigris

Dicle (tr), Diǧla (ar), Dicle Nehri

Riu de l’Àsia anterior (1950 km de longitud, 375 000 km2 de conca).

Neix a Anatòlia, als vessants del Taure, i, en direcció SE, travessa la serralada de Maden per una estreta gorja i després d’uns 400 km en territori turc forma frontera entre Turquia i Síria i penetra a l’Iraq per una vasta depressió entre cingles que limiten la zona regable; després de Mossul rep per l’esquerra el Zāb al-Kabīr i el Zāb aṣṣaghīr procedents del Kurdistan, banya Tikrīt i Sāmarrā’ i penetra a la plana de Mesopotàmia. Aigües avall de Bagdad, rep el Diyālā procedent dels monts Zagros i s’uneix a l’Eufrates a Al-Qurna i forma el Šaṭṭ al-Arab, que porta les aigües d’ambdós rius al golf Pèrsic. El seu cabal és abundant (té una mitjana de 1240 m3/s) gràcies als nombrosos tributaris que li aporten les aigües del Kurdistan i el Zagros, on les precipitacions són abundants. El seu règim es caracteritza per les crescudes de primavera, a causa de la fosa de la neu, amb un cabal màxim per l’abril (3020 m3/s), amb fort estiatge a l’estiu, i un mínim per l’octubre (337 m3/s). A Bagdad experimenta crescudes de 6 m per sobre del nivell d’estiatge i transporta per terme mitjà 1440 g/m3 de materials en suspensió. La seva importància radica en l’aprofitament per al regadiu. Les crescudes poden ésser catastròfiques per als conreus d’hivern i prematures per als d’estiu. Hom ha dut a terme treballs d’equipament per al regadiu i per a controlar-ne la crescuda: una presa a Kut, que alimenta una sèrie de canals, el canal i la presa de Sāmarrā’, que desvien les aigües de la crescuda cap a la depressió d’Al-Ṯarṯār, la presa de Sadd al-Dukān al Zāb aṣṢaghīr i la de Sadd al-Darbandī Han al Diyālà. El regadiu permet conreus de blat, ordi, lleguminoses, dàtils i altres fruites. A partir del tercer mil·lenni aC els assiris fundaren a la seva riba ciutats importants (Assur, Nínive, Nimrud), i hi construïren els primers dics i canals de desviació i de regatge. Més tard els sassànides hi multiplicaren les obres i establiren llur capital a Ctesifont, antiga capital de l’imperi dels parts. Durant el període comprès entre el 197 i el 237 el Tigris del nord de Mossul constituí la frontera que separava la Mesopotàmia romana del territori dels parts. La construcció de Bagdad i de Sāmarrā’ per part dels abbàssides, així com la importància comercial que adquirí Mossul, que posteriorment (s. XII-XIII) fou capital del seljúcides, constitueixen les darreres obres importants de l’antigor: tot fou devastat i destruït pels mongols i per l’erosió de les aigües descontrolades. Navegable encara actualment de Bàssora a Bagdad, serví d’entrada als britànics en la invasió de l’Iraq (1914-18).