Encara que la caracterització de la tipologia en classes i subclasses pot resultar complexa, esdevé més necessària com més vast i variat és el fenomen que cal estudiar. En arquitectura, generalment és relativa a la funció, i més sovint a la configuració, de la planta i dels sistemes constructius i de la decoració. La seva seriació ha estat objecte de la tractadística arquitectònica (com a De Architectura, de Vitruvi, i als tractats renaixentistes), que no implica cap limitació a la llibertat de definició formal de l’artista, excepte en casos com el dels arquitectes neoclàssics, els quals prenien per model la tipologia clàssica i en transcrivien materialment els tipus. Sovint els sistemes proporcionals o modulars són generadors de tipologies, sobretot en urbanisme. En les arts figuratives, malgrat les freqüents interferències entre tipologia i iconografia o iconologia, a totes les èpoques de la història de l’art es pot distingir una gran quantitat de constants tipològiques en molts nivells: tipus de composició, tipus de figures, d’actituds i d’estats d’ànim o d’expressió facial, tipus proporcionals, tipologies imaginàries o indicacions ambientals tipificades. Bé que en l’art contemporani, de l’impressionisme ençà, el component tipològic s’ha afeblit considerablement, no hi ha desaparegut del tot.
f
Art