Admesa ja, i sovint exalçada, per escriptors grecs i romans (Ciceró, Plutarc, Polibi, etc), al s XII fou recollida per Joan de Salisbury. Amb tot, no fou admesa d’una manera general i ni tan solament era admès el dret a rebel·lar-se contra la tirania, atès que molts tractadistes partien del principi que qualsevol poder era d’origen diví. El mateix Tomàs d’Aquino, sense resoldre explícitament la qüestió, n'afirmà la il·legitimitat, però pensava que en tot cas el càstig del tirà era competència exclusiva de les autoritats públiques. El concili de Constança (1414-18) condemnà com a herètica la proposició que un particular qualsevol pogués matar el tirà i ho hagués de fer. El pensament polític i jurídic del Renaixement (Bartolo da Sassoferrato) distingí entre l’exercici opressor de la tirania i la seva manca de legitimitat (ex defectu tituli); d’altra banda, la consolidació de les senyories i dels principats davant les institucions comunals, menà alguns individus a l’exaltació ardorosa del tiranicidi (Lorenzino de Mèdici). Al s XVI la seva acceptació era gairebé unànime. Els teòlegs jesuïtes Domingo de Soto, Molina, Suárez, Bellarmino, i, sobretot, Juan de Mariana precisaren la definició de tirà no ja en funció de la legitimitat, sinó del deure d’exercir el poder per al bé dels seus súbdits i justificaren la resistència armada contra el monarca tirà i el tiranicidi. Carles III d’Espanya, després del motí de Squillace (1766), en prohibí l’ensenyament i expulsà els jesuïtes (1767). Amb l’evolució del pensament polític en el món modern, el problema de la tirania i, doncs, del tiranicidi deixa lloc als problemes més fonamentals de les garanties constitucionals, de la limitació de l’absolutisme i de la formulació d’una concepció liberal de l’estat.
m
Història
Història del dret