Net d’un centurió i fill d’un publicà, obtingué el comandament de la legió d’Estrasburg, que participà en la conquesta de Britània (43), i esdevingué cònsol, sota Claudi, el 51. Potser a causa de la seva obscuritat, Neró li encarregà la direcció de la guerra de Judea (66). Al cap de tres anys el prefecte d’Egipte, Tiberi Alexandre, el proclamà emperador a Alexandria (69); acceptat per l’exèrcit, també el reconegué el senat, que li conferí d’un cop tots els poders. No podent justificar el seu títol en la noblesa de la sang, reivindicà un origen diví i es presentà com un salvador, envoltat de prodigis, que li conferien una designació providencial.
Fidel als ideals d’August, emprengué una obra de restauració i projectà, des del seu adveniment, la fundació d’una dinastia. Per això, associà els seus fills Tit i Domicià en els principals actes del seu regnat. Malgrat tot, reformà les finances, impulsà la participació dels provincians en les legions i la dels més rics d’ells en el senat, fundà una nova aristocràcia -de la qual sortiren notables emperadors-, concedí el dret llatí a tot Hispània i es guanyà la plebs embellint Roma i aixecant el Colosseu. Topà, però, amb l’oposició violenta del senat i hagué d’esclafar diverses conjuracions: el cap de l’oposició senatorial, Helvidi Prisc, fou executat. Com que els filòsofs, sobretot els cínics, i els rètors secundaven l’oposició, bandejà els filòsofs i els astròlegs. Afavorí, però, la cultura, acordà als professors privilegis personals i costejà a Roma, potser per tal de fiscalitzar-les millor, càtedres d’eloqüència.
Home d’una gran simplicitat de vida i d’un realisme de vegades cínic, es dedicà a abolir l’obra de Claudi i a posar fi al governament dels nobles amb el suport de llurs afranquits. De resultes de la seva política econòmica, àdhuc gasiva, renuncià al procediment de la guerra, fins al punt de poder bastir a Roma un temple a la Pau. Malgrat tot, fou inevitable durant el seu regnat la conclusió de la guerra de Judea (70), com també una campanya contra els germànics i una altra contra els dacis. D’altra banda, després d’una breu campanya (72), fou ocupada Commagena, a l’Orient, i annexada a Síria; Vespasià pogué crear, al centre de l’Àsia Menor, una vasta administració i contribuí a l’hel·lenització de les seves regions. Representa, amb una dignitat indiscutible, l’entronització de la burgesia municipal itàlica i l’afebliment de la delmada noblesa romana.