És anomenat també putxinel·li, bé que aquest mot té un abast més concret. Els titelles admeten diverses tècniques de manipulació, i les principals són les següents: de guant (putxinel·li), de fils o marionetes, quan són accionats des de dalt per una creu d’on penja un fil per a dirigir cada moviment, i de tija, manipulats per sota mitjançant una vara inferior, i és mòbil el braç mogut per una vareta. Els pupi armati sicilians i els titelles de Lieja són accionats per una tija que arrenca de llur cap, des de dalt, com els de fil. Els titelles de bunraku , gènere propi del Japó, són transportats i accionats per tres manipuladors vestits de negre, que són considerats invisibles per part de l’espectador. Altres titelles, vists a través d’una pantalla amb un focus lluminós per darrere, són moguts per tiges i caracteritzen el teatre d’ombres oriental. Alguns innovadors, com Yves Joly, han utilitzat les mans com si fossin titelles, per exemple realitzant striptease amb guants, o han confegit números amb mànecs de paraigües, dotant-los d’una gran humanitat. Els titelles foren coneguts des de l’antiguitat, i constituïren aviat un gènere específic; en certs moments tingueren un gran auge, com, per exemple, a França durant el s. XVIII, quan només era permès als còmics de fira que parlés un sol actor en cada espectacle: els titelles permetien llavors de burlar la prohibició i d’establir diàlegs entre l’actor i els ninots. A Catalunya, els titelles tingueren una gran expansió durant el s. XIX, i el Modernisme els conferí una valoració artística de primera línia: Juli Pi és el titellaire més important del tombant del segle, i actuà als Quatre Gats; Rusiñol, Morera, Artís i Picasso, entre altres, escriviren texts per a titelles, o bé feren escenografies i compongueren música. Algunes famílies heretaren l’ofici generació rere generació, entre les quals la dels Anglès aconseguí una major continuïtat. El 1930 inicià el seu treball Ezequiel Vigués, Didó , que importà els titelles lionesos, i, acompanyat per Teresa Riera, recorregué tot Catalunya i es convertí en el mestre de les noves generacions. Joan Baixas i Teresa Calafell fundaren, els anys seixanta, els Putxinel·lis Claca, que iniciaren la renovació de les tècniques i provocaren l’aparició de nombrosos grups de titellaires, els quals s’insereixen dins la línia marcada per ells: gegants, titelles de tija, de fils i de bunraku han aparegut als escenaris de Catalunya durant els anys setanta. Joan Miró realitzà per als Claca els seus impressionants ninots de Mori el Merma (1978), inspirats en Ubu rei , d’Alfred Jarry. Des del 1973 Barcelona fou la seu de diversos festivals internacionals de titelles, organitzats per l’Institut del Teatre. Com a contrapartida, els titellaires catalans —Claca, Garibaldi, Marduix, etc.—, concorren a festivals de l’estranger i donen testimoniatge d’una activitat rica i variada. Pel que fa a la relació entre els titelles i l’actor, Heinrich von Kleist fou el primer a declarar la superioritat dels primers sobre el segon a la seva obra Über das Marionettentheater (1810), car el considerà un objecte més dòcil als designis del creador que no pas el cos humà. Seguint aquests raonaments, un dels directors més importants del tombant del segle, l’anglès Gordon Craig, proclamà que la gran conquesta de l’actor ha d’ésser convertir-se en el “supertitella”. Les recerques d’Oskar Schlemmer, dins el Bauhaus, s’encaminen en aquesta direcció, com ho palesen els ballets que realitza. Alguns directors contemporanis, com el nord-americà Richard Wilson, preocupats per l’exactitud del cinematisme escènic, imprimeixen als moviments de l’actor un desplaçament monorítmic, apropat al dels autòmats i les marionetes; així, per exemple, a Einstein a la badia , de Wilson.
m
Arts de l'espectacle (altres)
Titelles
© Fototeca.cat-Corel
Qualsevol ninot o objecte manipulat que reemplaça l’actor en el joc escènic.