En una ona simple, on no hi ha harmònics, el to equival al timbre. Segons el to, les emissions fonemàtiques d’una llengua es classifiquen en greus i agudes, d’acord amb la freqüència del fonamental. Tot i que és sempre un tret fonològicament pertinent, el to es presenta de distintes maneres. És general, per exemple, la seva pertinència pel que fa a la seqüència fònica en forma de tonemes. Algunes llengües, dites per això tonodistintives, ofereixen alhora una modalitat sil·làbica de pertinència tonal, com ara el sànscrit i el grec, entre les clàssiques, i el suec, el noruec i el xinès entre les vivents, on un mateix mot sil·làbic, com ba, en xinès pot tenir significats distints segons que el to sigui sostingut (‘vuit’), ascendent (‘desarrelar’), descendent (‘esglaó’) o descendent-ascendent (‘tenir’). [RCM]
m
Fonètica i fonologia