Situació i presentació
És situat al bell mig de la Plana de Vic. Tona limita al N amb part del terme de Muntanyola i les serralades meridionals de Malla, a llevant amb Taradell i l’enclavament de Malla, al S amb el terme de Balenyà i a ponent amb Collsuspina i part del municipi de Muntanyola. Tona té l’enclavament de Mont-rodon, entre els termes de Seva i Taradell.
El terme municipal comprèn a més del poble de Tona, cap administratiu, l’enclavament de Mont-rodon i un nombre important de masies esparses. Travessa el municipi la carretera C-17 de Barcelona a Ripoll a la qual enllacen un seguit de carreteres secundàries que l’uneixen amb altres pobles de la comarca.
El marc físic
El territori s’estén pel sector meridional de la gran depressió o vall encerclada de la Plana de Vic i s’enfila vers la serra de Ponent en direcció a Collsuspina i Muntanyola. El territori planer és format per terrenys margosos tous, de l’època terciària eocènica. L’erosió del terme ha comportat un característic paisatge, on es destaquen els clàssics turons testimoni com el de l’Aguilar, el serrat de la Creu, el serrat de Puigbonic, el del Castell o el de Mont-rodon. La major part dels turons testimoni inclosos en l’espai d’interès natural dels turons de la Plana Ausetana pertanyen al terme de Tona.
El sector més planer del terme té una alçada que oscil·la entre els 550 i els 660 m. El sector de la Barroca, un pla de camps i boscos de roures i pins, es troba entre els 640 i els 740 m. En aquest segon sector hom destaca turons com ara el de Sant Valentí. Tot aquest pla forma una mena de plataforma inclinada vers ponent, fruit d’uns primitius moviments orogènics.
La serralada de Ponent mostra un altre tipus de formació geològica i estructural: una primera capa fèrtil sobre la qual s’assenten els boscos i àmplies zones de pasturatge, per sota de la qual apareix una important bossa de roques calcàries terciàries que foren una excel·lent primera matèria per a les guixeres que es començaren a explotar al poble el 1870.
El punt més baix del terme (534 m) es troba a l’extrem NE, prop del trifini o lloc on coincideix amb els termes de Malla i Taradell, situat a tocar del riu de Tona. Els punts més elevats es troben a ponent, a Ras Boldrons, Colldernau i a la serra de la Font de Joana. El terme de Tona és justament a la divisòria d’aigües que té lloc a la part meridional de la Plana de Vic, entre les aigües que van al Congost i al Besòs, i les que es recullen al riu de Tona i, a través del Gurri, davallen cap al Ter. Els puigs del Pla Boixer al serrat de la Creu, el puig de l’Aguilar, el serrat del Vernet i la Soleia de Güells formen la línia divisòria d’aigües: les aigües que davallen al N vessen al riu de Tona, mentre que les que ho fan a la banda de migdia vessen als torrents de Güells i Serrarols, que formen la capçalera del Congost. Tona és, però, un sector de capçalera de rierols. La resta de petits torrents que hom destaca al terme són la Font Tordera o els tres que formen la capçalera del riu de Tona: el torrent de Sant Cugat, el de la Font del Prat i el de la Suïssa. D’altra banda, el torrent de Segalers forma límit amb Muntanyola, mentre que els de Sot Florit i del Verinal són petits torrents que poques vegades porten aigua.
La vegetació potencial que hom trobaria a les terres de Tona seria un bosc de roure martinenc (Buxo Quercetum pubescentis), amb un sotabosc de boix (Buxus sempervirens). Aquest paisatge climàcic es manté en alguns sectors, tot i que l’acció de l’home l’ha modificat amb la introducció d’algunes espècies de pins i robínies. La part alta del terme té sectors de pastures i erms, i en alguns indrets encara es detecten les feixes d’antics conreus de vinya, explotats més d’un segle. Els boscos, però, són més notables al sector de la Barroca.
La població i l’economia
Les dades de població (tonencs) fan referència abans del segle XVIII a una població que passà de 39 famílies al final del segle XVI a 87 al començament del XVII. Entre el 1718 i el 1787 el cens de Tona i Collsuspina augmentà en 715 h, amb un índex de creixement del 230%, tendència més accentuada als darrers decennis del període. El segle XIX fou una etapa estable quant a la demografia. Durant les primeres dècades del segle XX hi hagué estabilitat i no fou fins la dècada de 1950 que es començà a donar un cert dinamisme. Entre el 1950 i el 1970 la població augmentà en 2.118 h, tot i que el període de màxim creixement fou entre el 1955 i el 1965. La creació de noves indústries va provocar que Tona fos una de les poblacions de la comarca que més immigració acollí, sobretot de gent que treballava en la construcció del pantà de Sau. El 1981 la població superà els 5.000 h, el 1991 augmentà fins els 5.522 h i continuà fent-ho; el 2001 hi havia 6.072 h i el 2005 s’arribà a 7.030 h.
Tona ha tingut i té un sector agrícola i ramader important. Els conreus són bàsicament de cereals (ordi, blat) i de farratge, mentre que la ramaderia és força diversificada. Hi ha un predomini de la cria de bestiar porcí i d’aviram, tot i que també és important el bestiar boví.
Tot i així, bona part de la població ocupada del municipi es reparteix entre el sector de la indústria i el dels serveis. Pel que fa al sector industrial, Tona no va iniciar la industrialització fins a les primeres dècades del segle XX, però la veritable gran creixença contemporània no va tenir lloc fins després de la dècada del 1950. Tot i així, al final del segle XIX hom constata la fàbrica de cadires corbades de Can Codina, fundada el 1876, la més antiga de l’estat en la seva especialitat, i que tancà el 1975. De totes maneres, la primera empresa important de Tona fou La Fàbrica o Ca l’Estabanell, indústria tèxtil creada el 1920 on majoritàriament hi treballaven dones. Després de patir els efectes de la crisi de la dècada de 1970, actualment és tancada. El metall, el tèxtil i l’alimentari són els principals rams de la indústria de Tona. La fabricació de mobles persisteix encara avui, gràcies sobretot a petits tallers d’ebenisteria de caràcter familiar. L’agroalimentació, en canvi, presenta una estructura empresarial de petites dimensions; llevat de l’empresa Pinsos Baucells.
Tona celebra el mercat setmanal el divendres. La fira Fil a l’Agulla (Mostra de les Arts Tèxtils i les Labors), se celebra des del 1998 el primer diumenge de maig. Per altra banda, el sector de serveis ha anat incrementant el seu pes dins de l’economia del municipi, tot i que ja que la gran majoria de serveis es concentren a la ciutat de Vic. L’ensenyament és cobert fins el batxillerat i es disposa d’un centre d’assistència primària. Hi ha diferents establiments d’allotjament i el balneari Codina.
El poble de Tona
Morfologia urbana
Aspecte del poble de Tona (Osona)
© Vincent van Zeijst
Les primeres construccions del poble són del segle XVI i es troben a la part N del terme, al costat del camí ral de Barcelona, en l’espai situat entre la Ferreria o riu de Tona. La població va néixer inicialment en el tram central, que és on els homes de Tona el 1614 decidiren de tenir-hi la plaça pública. El sector que anava de la plaça Major actual vers la plaça de l’Hostal i continuava en direcció a Fontordera era anomenada al principi del segle XVII el Carrer Nou. Aquest sector es va anar edificant a partir del 1588. No fou fins a mitjan segle XVI que començà a haver-hi un nucli de cases prou destacat per a poder parlar del poble de Tona. Pel que fa als testimonis de llindes o dovelles de portals de casa amb data, resten els masos de Savell (1562), Can Baulenas (1558) o Can Vila del Carrer (1573).
El traçat de la carretera C-17 de Barcelona a Ripoll (antiga N-152) obert el 1850 marcà un nou eix de creixement de la població, i la descoberta de les aigües sulfuroses el 1874 també comportà el creixement urbà del poble. Aquests dos fets representaren per al terme la construcció de nous carrers, on s’aixecaren torres, xalets i hotels d’aspecte residencial. Un segle després el poble experimentà un nou tipus de creixement, molt menys ordenat i en diverses direccions a causa del curt període de temps en què hagué de realitzar-se i el nombre de persones que havia d’acollir: s’acabà d’urbanitzar la zona del manantial de la Codina, on aparegueren les avingudes del Montseny i de Manresa; el sector més meridional entre l’espai del Carrer Nou i l’avinguda del Montseny, el carrer de Seva i el Carrer Nou, el sector de Roqueta, el sector de l’Horta o el sector del bosc de les Feixetes. Posteriorment han anat apareixent noves àrees d’expansió urbanística, com el sector de la Canal, a l’E del poble.
Carrer de Tona (Osona)
© Vincent van Zeijst
Entre els edificis d’interès del poble hi ha algunes cases del Carrer major, i l’edifici de la Biblioteca caterina Figueras, que presenten esgrafiats a la façana, les Torres Llusà, la Torre Simón, amb trets del Modernisme i del Noucentisme, i la xemeneia de Cal Codina, del 1876, únic vestigi de la revolució industrial a Tona.
La cultura i el folklore
Les activitats culturals són ben diverses, ja que són fruit de les manifestacions de grups molt diferents. Hi ha un destacat nombre de colles i associacions (l’esbart, la coral, el centre excursionista, etc.).
Quant als museus, es pot visitar el Centre d’Interpretació del Camp de les Lloses, inaugurat el 2006 arran de la descoberta, al centre del poble, d’un important jaciment arqueològic del període romà republicà. També acull el material de l’antic museu municipal de l’etapa neolítica fins a l’època moderna. Així, hom hi pot veure des d’un enterrament datat el 2400 aC fins a ceràmiques de l’edat de bronze o de l’edat de ferro, telers, monedes ibèriques, molins de mà, etc.
Un segon museu, aquest particular, és el Museu del Pa, fundat per Joaquim Sañé i que disposa d’una gran documentació sobre la història del pa, a més d’un nombre important d’eines que es feien servir per a la seva elaboració tradicional.
Quant al folklore, Tona celebra la festa major d’hivern el 30 de novembre, en honor a sant Andreu. El diumenge més proper al 30 de novembre s’organitza, des del 1981, la Fira de la Pesseta, amb una mostra d’activitats lúdiques per als infants. La festa major d’estiu se celebra el primer diumenge d’agost. A més, és tradicional també la representació del Pessebre Vivent que es fa per Nadal des del 1971, i per la tardor l’Agrupació Sardanista organitza un aplec.
Altres indrets del terme
El castell de Tona, la primitiva parròquia de Sant Andreu i Santa Maria del Barri o de Lurda
Vista del castell de Tona
© CIC-Moià
Situat al cim del turó del Castell, un gran turó testimoni que s’aixeca sobtadament a un centenar de metres per damunt del nivell mitjà de la Plana, de l’antic castell de Tona que va donar origen al poble n'han perdurat pocs vestigis.
Vora el castell, hi ha l’església dedicada a Sant Andreu, que ha estat restaurada.
L’augment de població, ocasionat per l’estabilització del país als segles X i XI i per les possibilitats agrícoles del seu sòl pla i fèrtil, fou la causa de la construcció de l’església de Santa Maria del Barri, al vessant de migdia del puig del Castell, ja abans de l’any 1011.
Façana principal del santuari de Lurda
© CIC-Moià
Aquesta església és coneguda des del 1904 com a santuari de Lurda, de Tona.
Els balnearis
Tona havia estat coneguda tradicionalment per les seves aigües sulfuroses, fet que li havia donat un aspecte de lloc residencial com es pot comprovar en molts dels seus edificis. Aquestes aigües, recomanades per a les malalties hepàtiques i dermatoses i per a les afeccions limfàtiques, cloròsiques, de ronyons, de bronquis, de laringe i dispèptiques, van atreure una gran quantitat de banyistes, que originaren a Tona un nou tipus de vida mundana i social, amb casino i clubs, fondes i pensions. Aquest fet ajudà Tona a passar la crisi de les antigues indústries menestrals i a evitar l’emigració cap als nous centres industrials, com succeí en moltes altres petites poblacions.
La descoberta de la primera deu d’aigües sulfuroses va tenir lloc de manera ocasional el 1874 de mans del Dr. Antoni Bayés i Fuster, a l’indret on posterioment fou creat el Balneari d’Ullastres; aquest balneari, després d’haver funcionat 111 anys, tancà les portes el 1987. Un segon centre fou el Balneari de Segalers, situat entre les propietats de Segalers i el Vendrell. Les aigües de Segalers van ser premiades a l’Exposició Universal de París del 1878 i a la Balneològica de Frankfurt el 1881. El tercer centre fou el manantial de la Roqueta, que fou declarat d’utilitat pública el 1895. Les edificacions del balneari foren aixecades entre el 1885 i el 1890 de mans de l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner, i si bé restà obert fins a la crisi dels balnearis dels anys seixanta, la bonica estructura de l’edifici, el pou, la cúpula i la solemne escala de marbre que duia a la deu foren aterrats el 1974. El darrer balneari que s’obrí a Tona el 1929 fou el del manantial de la Codina, que és l’únic que resta en funcionament. Al peu de la carretera de Tona a Collsuspina i Manresa, afavorí un creixement urbà entorn seu amb la construcció d’importants cases senyorials, com ara les torres Caminals, Canals i Bohigues.
Les masies i les esglesioles
El terme de Tona té un seguit de masies que hom considera entre les més típiques de la Plana de Vic. N'hi ha moltes que tenen una història remotíssima, com Vilageriu, coneguda des del 948, Güells (1008), Vall-llobera (1011), el Barri (1024), el Vilar (1066), Fonttordera (1073) o el Savall (1076). Al segle XIII ja s’esmenten Vilamajor, el Planell, Segalers, el Prat de la Roca, Sobre-roca o de la Sarroca, el Gelec, la Vila i la Canal.
Entre les més característiques per la seva estructura hi ha algunes masies del segle XVI amb portals adovellats i llindes treballades, com el Gelec, la Font, la Coma o el Savell, masos del tipus tercer, o de quatre vents, com Vilageriu, el Planell, Riumbau, el Barri o la Canal, i un mas de planta basilical perfecta com Corminons de la Creu. Del segle XVIII és el Vendrell, mas de planta rectangular amb una capella dedicada a Sant Ramon Nonat. Fou reformat el 1877 per servir d’hotel a causa de la proximitat de la Puda de Segalés.
Els masos Güells i Vilamajor s’han reconstruït amb les restes de dues fortaleses d’època feudal, de les quals es conserven ruïnes prop dels masos actuals. El primer fou considerat molt de temps com un petit castell amb quadra pròpia, refosa molt aviat (segle XIV) amb el terme de Tona, i el segon, cremat pels francesos el 1809, fou reedificat al peu del puig on es veuen els murs de la primitiva fortalesa, amb portals i elements gòtics treballats de força valor arqueològic. Tots dos es troben sobre la carretera de Vic a Manresa.
El terme de Tona disposa d’algunes esglesioles situades prop de masos, com Sant Antoni del Planell, Sant Ramon del Vendrell, ja esmentada, i Sant Miquel de Vilageliu. Les dues primeres són edificacions del segle XVIII, renovades i de poc valor artístic, en canvi, Sant Miquel de Vilageriu, coneguda des del 948, es manté amb una gran puresa de línies romàniques.
Mont-rodon
Des del 1840 forma part del municipi de Tona el casal i antiga quadra de Mont-rodon, situada com un enclavament dintre del terme de Taradell, al NE de Tona, i que comprèn només la propietat de Mont-rodon, amb el seu casal i la seva capella.
El llinatge dels Mont-rodon, conegut des del principi del segle XII, fou el bressol de Guillem de Mont-rodon, mestre del Temple a Catalunya, Aragó i Provença i tutor de Jaume I a Montsó, dels bisbes de Girona Arnau de Mont-rodon (1335-1348) i Bertran de Mont-rodon (1374-1384) i d’una dinastia de cavallers i eclesiàstics que ocuparen llocs molt rellevants en la història comarcal i general del país.
Originàriament, el casal i els seus amos es trobaven supeditats al terme de Taradell, d’on encara és parròquia, però obtingueren l’exempció com a quadra des del 1422 i, per una decisió absurda, fou unit a Tona l’any 1840. La quadra actuà com a batllia autònoma entre la fi del segle XVIII i aquest any.
El casal és un edifici que té un sector romànic, del segle XII, a l’angle NE de l’edificació, però fou renovat i convertit en un casal residencial gòtic, amb finestres partides per llargs mainells al principi del segle XV. Serví de masia fins als volts del 1960. Ha estat restaurat i és un dels casals gòtics més ben conservats del país. Davant del casal, enfilada a la muntanyeta o Mont-rodó que li donà el nom, hi ha la capella de Santa Maria de Mont-rodon. És una obra romànica del segle XII, molt modificada el 1693. Guardava un sarcòfag o tomba dels Mont-rodon feta el 1338 i una imatge gòtica de la Mare de Déu, mutilada el 1936. La capella fou profanada en la dècada del 1970, però posteriorment es va restaurar. Es va tapiar la porta de ponent, oberta al segle XVII, es va reobrir l’antiga, i es va reconstruir la imatge gòtica de la Mare de Déu.
La història
El poble de Tona es va formar a l’entorn del castell de Tona i de la parròquia de Sant Andreu, situats al puig del Castell. Durant molts segles el seu terme s’estengué per l’W fins a l’altiplà del Moianès, incloent el sector de Gavadons, que des del 1843 forma part del municipi de Collsuspina. L’indret fou habitat des de la prehistòria, com ho revelen les nombroses troballes de civilitzacions passades. També s’han trobat al terme un mil·liari i indicis de la via romana proconsular que travessava el terme.
Tot just feta la restauració de la Plana de Vic per Guifre el Pelós, quaranta caps de família establerts a Tona, tots ells amb noms de tradició visigòtica, presidits pels sacerdots Àlvar i Recared, van alçar dalt del pla del castell de Tona una església, consagrada pel primer bisbe d’Osona, Gotmar, al gener del 889.
Dalt del pla del castell hi hagué el nucli primitiu de poblament, que restà pràcticament anorreat amb el despoblament dels segles XIV i XV. Hi persistiren sempre unes poques famílies, fins que abandonaren definitivament aquest emplaçament enlairat entre la fi del segle XIX i el principi del XX. El terme del castell de Tona i la seva jurisdicció consten des del 1023 com a domini i propietat de la casa comtal de Barcelona-Osona. Els comtes hi feien exercir la justícia per un funcionari que es deia vicarius et hailius. Entre els anys 1128 i 1136 el comte cedí el terme i la jurisdicció de Tona al Gran Senescal Guillem Ramon de Montcada, després del qual el posseïren els seus descendents fins a Guillema de Montcada, casada amb l’infant Pere, al qual el rei va segrestar el domini de Tona el 1309. D’ençà d’aquest moment el rei l’encomanà a diferents personatges, com Bernat de Centelles (1309), Bernat de Mont-rodon (1314), Berenguer de Santaeugènia (1315-1328), etc.
El rei Pere III, el 1356, cedí el domini i la jurisdicció de Tona a Bernat III de Cabrera quan el féu comte d’Osona, però recuperà el domini el 1366, quan abolí temporalment aquest comtat. Finalment el mateix rei, el 1380, va vendre el castell i les seves rendes a Pere de Planella, del Moianès, enmig de les protestes dels tonencs, que no volien separar-se del domini de la corona. El 1392 els tonencs, amb l’ajuda dels consellers de Vic, començaren unes reunions i uns tràmits per tal d’agenciar la seva redempció, cosa que obtingueren el 1400, quan tornaren a Ramon de Planella els 2.000 florins que havia costat al seu pare la compra de Tona a carta de gràcia. Des d’aquest moment els Planella només tingueren la castlania de Tona.
Per premiar l’esforç dels seus vassalls de Tona, el rei Martí l’Humà, el 2 de març de 1401, els concedí un règim municipal i l’autonomia dels consellers de Vic, que volien annexar-se la població. També els concedí el títol i els privilegis inherents a la categoria de membres i carrer de la ciutat de Barcelona. Aquest document o carta magna dels tonencs els va convertir en ciutadans de Barcelona, regits per un batlle, que s’havia de renovar cada tres anys, i per un consell de jurats i síndics, que s’havien d’elegir cada any per la festa de Sant Esteve.