tònic
| tònica

adj
Fonètica i fonologia

Dit de l’element sil·làbic o fonemàtic que presenta un accent d’intensitat, per oposició a d’altres elements no tònics o àtons.

En català, i sobretot en els dialectes orientals, és una oposició poc productiva a causa de les reduccions fonemàtiques que comporta la pèrdua de la tonicitat: tribu [tríbu] enfront de tribú [tribú], però no pas cantar [káņte] i cantar [keņtá], etc.