Tossa de Mar

Tossa de Mar

© Fototeca.cat

Municipi de la Selva, a la costa, al sector de la comarca accidentat per la Serralada Litoral, en plena Costa Brava.

Situació i presentació

Limita a l’W amb el terme de Lloret de Mar, al N amb el de Llagostera (Gironès) i el de Vidreres i a l’E amb el de Santa Cristina d’Aro (Baix Empordà).

Al terme s’alça el puig de les Cadiretes (519 m), punt culminant del massís o bloc granític que tanca per mar la depressió selvatana, anomenat serra de Sant Grau pel santuari que es dreça en un dels vessants. És drenat en bona part per la riera de Tossa, que centra el sector SW i desemboca a la mar a llevant de la vila. La costa és summament retallada i la munió de cales i caletes que forma han estat ocupades per urbanitzacions residencials i turístiques.

Els principals accidents de la costa, de ponent a llevant, són la cala Morisca (compartida amb Lloret), l’àmplia platja de Llorell (amb les roques dites la Muladera Gran i la Muladera Petita), un llarg penya-segat amb la petita platja del Llevador, la roca del Moro, la punta dels Cards, la cala Moltó i la platja del Codolar (l’antic port de Tossa, al peu de la muralla de la Vila Vella), que tanca per llevant el gran promontori del cap de Tossa. S'obre aquí la petita badia de Tossa, on desemboca la riera, tancada a llevant per l’Illa. El sector de platja de l’esquerra de la riera, anomenada la Bauma, és continuada per una estreta cala dita Mar Menuda. A continuació hi ha un altre penya-segat amb el petit abric dit l’Infern en Caixa i cala Bona (un excel·lent refugi resguardat per la punta Pola) i cala Pola; més endavant el cap Pentiner separa cala Giverola de la cala de sa Futadera i, després d’un altre penya-segat, ja a la fi del terme, hi ha la cala de Sant Lionç o de Salionç i la petita platja oberta a la desembocadura de la riera de Vallpresona. Extensos boscos de pins i, sobretot, d’alzines sureres, ocupen una bona part de l’accidentat territori. El terme comprèn la vila i cap de municipi de Tossa de Mar i les urbanitzacions de Cala Llevador, Canyelles, la Fermina, Martossa, Miramar, Platja Brava, la Pola i Giverola, la Punta Oest de Llorell, Salionç, Sant Eloi, Sant Grau i Santa Maria de Llorell.

El terme és comunicat per l’estreta i accidentada carretera de la costa, que va de Blanes i Lloret (d’on neix la carretera C-63) a Sant Feliu de Guíxols, on pot enllaçar amb la carretera C-65 a Girona i l’autovia C-31 (Eix Costaner). Una altra carretera que porta vers l’interior comunica Tossa amb Llagostera i, mitjançant la C-35, Vidreres i l’AP-7 de Barcelona a la Jonquera.

Al primer document on s’esmenta el municipi, que data del 966, figura en llatí sota la forma Torsa, que correspon al Turissa d’un mosaic trobat en les primeres excavacions fetes a la vila, l’any 1914. Segons Joan Coromines, cal veure-hi una adaptació del basc iturri, que significa ‘font’, amb el típic sufix en -issa dels il·liris, o bé potser dels constructors dels camps d’urnes o Urnenfelder.

La població i l’economia

La platja de Tossa de Mar

Josep Maria Viñolas Esteva (CC BY 2.0)

La població (tossanencs o tossencs) ha tingut un creixement lent, amb estancaments prolongats: en 1365-70 tenia 81 focs (menys de 400 h) i el 1553 en tenia 102 (prop de 500 h), que el 1718 només havien augmentat fins a 564 h. Al llarg del segle XVIII conegué un fort augment (1.303 h el 1787), per assolir un màxim el 1877 amb 2.105 h. A partir d’aquest moment i durant la primera meitat del segle XX, la població disminuí lentament, afectada per la minva de l’activitat tapera (1.730 h el 1897, 1.716 h el 1900, 1.644 h el 1920, 1.442 h el 1936 i 1.339 h el 1950). La recuperació no s’inicià fins la dècada del 1960, gràcies als llocs de treball que generà el turisme, sobretot al sector de la construcció: 1.778 h el 1960, 2.515 h el 1970 i 2.979 h el 1981. Durant l’última dècada del segle XX, la població continuà augmentant a bon ritme, amb 3.439 h el 1991 i 4.317 h el 2001. L’any 2005 arribà als 5.260 h.

La important activitat turística del terme explica la preponderància de població ocupada en el sector de serveis. L’agricultura i la ramaderia sempre han estat escasses, per bé que es mantenen algunes petites explotacions al sector planer de la vall baixa de la riera de Tossa. La pesca, una de les activitats predominants al costat de la navegació de cabotatge, caigué en franca regressió davant l’allau turística. La indústria, avui gairebé inexistent, havia tingut molta importància a mitjan segle XIX gràcies a la indústria tapera, amb 10 fàbriques el 1842 i 300 homes i 10 dones ocupats encara el 1884.

L’activitat econòmica fonamental és el turisme, iniciat ja abans de la Guerra Civil de 1936-39, però intensificat des de la dècada de 1950 amb l’afluència en massa comuna a tota la costa. L’àmplia oferta d’allotjament inclou hotels, càmpings i una gran quantitat d’habitatges de residència secundària, així com un generós ventall d’instal·lacions esportives o de lleure.

Tossa celebra mercat setmanal el dijous, i cada any, el segon diumenge d’agost, la Fira del Dibuix, la Pintura i la Fotografia. Pel que fa als serveis sanitaris, Tossa disposa d'un centre d’assistència primària (CAP). Quant a l’ensenyament, l’oferta bàsica es completa amb la possibilitat de cursar estudis de batxillerat.

La vila de Tossa de Mar

Morfologia urbana

Vila Vella de Tossa de Mar

© Lluís Prats

La vila de Tossa (5.020 h el 2006) s’alça davant la badia del mateix nom, en part enfilada al promontori del cap de Tossa (60 m), amb dues parts ben diferenciades, la Vila Vella, emmurallada, i la Vila Nova, zona d’expansió. Un barri de pescadors, a banda dels dos nuclis, resta actualment integrat en la urbanització moderna.

La Vila Vella és un magnífic recinte emmurallat del segle XII, i un dels perfils més coneguts i característics de la Costa Brava. Al promontori hi havia hagut ja un poblat ibèric i hom suposa que dins el clos fortificat n'hi hagué un altre, també fortificat, però més reduït, en època romana. El recinte actual (segles XII-XIV) conserva tres grans torres cilíndriques acabades en corseres formades per mènsules escalonades que sostenen petits arcs de punt rodó; la torre del Codolar (annexa al que fou palau del governador), dita també de l’Homenatge, la torre de les Hores (que allotjà un rellotge públic, prop de la porta d’entrada de la vila) i la de Joanàs, a llevant, sobre la roca, dominant la mar. Hi ha quatre torres més petites intercalades en la cortina de la muralla, tres entre la de Joanàs i la de les Hores i una entre la de les Hores i la del Codolar.

La gran torre del castell o fort medieval, que funcionà molts anys com a molí de vent, fou enderrocada el 1917 quan es bastí l’actual far, on el 2005 s’inaugurà el Centre d’Interpretació dels Fars. En un dels punts més alts de l’interior de la Vila Vella hi ha les restes de la primitiva església parroquial, obra gòtica probablement del segle XIV. L’antic palau del batlle o governador, notable edifici gòtic, fou declarat monument historicoartístic el 1962 i convertit el 1935 en el Museu Municipal de Tossa. Encara dins la Vila Vella, hom pot admirar alguns estatges dels segles XV i XVI, de pedra sense escairar arrebossada.

La Vila Nova té encara a la part més antiga alguns edificis i cases fortificades del segle XVI, com la de Can Magí, gòtica amb barbacana, prop del carrer del Codolar, i la de Can Gic. La nova parròquia de Sant Vicenç fou bastida entre els anys 1775 i 1776, i és un ample edifici amb una torre campanar quadrada. Té interès l’església del Socors (esmentada ja el 1625), petita capella blanca, amb un humil campanar d’espadanya, dedicada a la Mare de Déu del Socors, i la capella de l’antic hospital de Sant Miquel, fundat el 1765 pel patrici local Tomàs Vidal i Rei. El conjunt de la Vila Nova és bigarrat i alegre, amb alguns edificis d’estil modernista, com Can Sans, de l’arquitecte Antoni de Falguera, i s’estén al costat dret de la riera de Tossa, continuada actualment pel sector on s’aixequen hotels i blocs d’apartaments.

Al principi del segle XX, el doctor Ignasi Melé descobrí, gràcies a unes obres que es realitzaven davant de l’hospital de Sant Miquel, la vil·la romana dels Ametllers. L’any 1914, Melé hi féu les primeres excavacions (unes habitacions romanes i un molí d’oli), continuades pel professor Adolf Schulten (que trobà les habitacions principals amb paviments de mosaics, un dels quals amb el nom del propietari i de la vil·la: Salvo Vitale Felix Turissa), i més endavant per l’Institut d’Estudis Catalans (un mur de 30 m de llargada) i per Alberto del Castillo el 1933, per encàrrec del Museu d’Arqueologia de Barcelona i de l’ajuntament de la vila, que hi trobà un hipocaust (sistema de calefacció per aire calent) i una piscina. Aquesta vil·la, obra dels segles II-IV de la nostra era, als vessants de la muntanya, prop del poblat iberoromà del cap de Tossa, fou centre d’una explotació agrícola de vi, oli i salaó.

La cultura i el folklore

Tossa, que ja havia acollit un apreciable pintor modernista, Jaume Vilallonga (Barcelona 1861-1904), i que fou escenari de pintures de Roig i Soler, de Brull i de Masriera, esdevingué, a partir de la dècada de 1930, punt de reunió de molts artistes i intel·lectuals catalans i internacionals. Molts provenien de Cotlliure, Cassís, Sant Tropés, i d’altres fugien del nazisme. Jean Metzinger pintà les torres de la Vila Vella dins un record del cubisme que ell havia protagonitzat anys enrere a París; André Masson pintà al·legories catalanes; Marc Chagall, que qualificà la vila de “paradís blau”, també hi pintà i Georges Kars en fou un dels més fidels residents. La Guerra Civil de 1936-39 estroncà la intensa vida cultural de la vila, tanmateix, els anys de la postguerra, Tossa encara fou lloc de reunió, sobretot a l’estiu, d’alguns dels artistes catalans que n'havien conegut els dies brillants: Rafael Benet hi pintà la famosa sèrie del Cafè d’en Biel. Cal fer un esment especial al doctor Ignasi Melé i Frera (1860-1928), descobridor de la vil·la romana dels Ametllers i excel·lent historiador de la vila.

L’esmentat Museu Municipal de Tossa conserva restes arqueològiques, procedents de l’excavació de la vil·la romana i d’altres jaciments, peces relatives a la història de Tossa i, sobretot, una magnífica col·lecció de pintura i escultura formada per obres de molts dels artistes vinculats amb la vila, presidida per la Fantasia de Marc Chagall. La Casa de Cultura de la vila allotja l’Arxiu Històric Municipal de Tossa de Mar, amb un abast cronològic que arrenca al segle XIII, i una biblioteca.

La festa popular del Pelegrí de Tossa, que se celebra el 20 i 21 de gener, es manté amb vitalitat i té ressò a tota la comarca. Segons la tradició, quan la pesta del segle XIV feia més estralls, la població de Tossa féu vot d’acudir cada any, en la persona d’un pelegrí fill de la vila, a la capella de Sant Sebastià de Santa Coloma de Farners el dia de la festa del sant, el 20 de gener, si l’epidèmia cessava. El pelegrí, acompanyat d’altres devots, camina els 40 km que separen Tossa de Santa Coloma, on és rebut pels devots, que també l’acompanyen, després d’intercanviar petxines per pinyons i rams de farigola i marduix, a la capella del sant. De tornada a Tossa, el reben a l’església de la Mare de Déu dels Socors.

Per la festa major d’hivern, el 22 de gener, diada de sant Vicenç, patró de la vila, s’organitzen exposicions, balls i audicions de sardanes. La festa de la Santa Creu s’escau l’1 de maig. Pel juny se'n celebren un seguit: el Dia del Pescador, el primer diumenge; la revetlla de Sant Joan, el 24; i la festa major d’estiu per Sant Pere, el 29. Aquesta comença amb el pregó de festes i la cercavila tradicional, també dita Aires de Festa Major. Els actes principals són la processó per la platja Gran, les audicions de sardanes, balls i concerts i el concurs de pintura ràpida, convocat des del 1957, d’àmbit internacional. La festa s’acaba amb la dansa tradicional “toquen a córrer”. Finalment, el 2 de juliol s’escau la festa de la Mare de Déu dels Socors. Són força concorreguts els aplecs celebrats a l’ermita de Sant Benet (el diumenge pròxim a l’11 de juliol) i Sant Grau (el 13 d’octubre).

Altres actes festius de força tradició a la vila són, a més de la Fira del Dibuix, Pintura i Fotografia, el segon diumenge d’agost, el Festival de Música de Tossa, que se celebra al juny des del 1987.

Altres indrets del terme

El santuari de Sant Grau s’aixeca als vessants del puig de les Cadiretes, a 360 m d’altitud, presidint una esplèndida panoràmica. S'hi accedeix per una carretera que surt de Tossa i mena a Sant Feliu. Esmentat ja el 1452, el bisbe Bernat de Pau (1436-57) afirma que un anacoreta dit Jaume Corbera restaurà aquest santuari i d’altres de la costa. Centre de devoció comarcal i abandonat des de la guerra del Francès, fou reconstruït el 1882 i modernament resta inclòs en una urbanització privada. S'hi celebra un aplec el dia 13 d’octubre.

Prop de la cala de Sant Lionç (dita popularment Salionç) hi hagué una parròquia rural, esmentada ja el 966. Avui només resta una masia d’aquest nom, amb una torre de defensa del segle XVI. També hi ha una torre de defensa prop de cala Pola, dita l’agulla de Pola.

Hom troba nombroses urbanitzacions costaneres que han modificat completament la fesomia del terme municipal. Les urbanitzacions més importants són les de Santa Maria de Llorell, la de la Pola i Giverola i la de Salionç (el 2005 sumaven 276 h).

En diversos llocs del terme hom evidencia una intensa ocupació romana. Les restes més importants són les de la vil·la romana dels Ametllers, situada al nucli urbà de Tossa. Descoberta el 1914, es tracta d’una vil·la romana de grans dimensions, una de les més importants de Catalunya. Fundada al segle I aC, es mantingué activa fins als segles V o VI dC. Consta de dues parts: la zona residencial, una mansió luxosa on vivien els propietaris i que disposava de termes pròpies, i la zona de producció. Hom hi descobrí mosaics del segle III-IV, alguns conservats in situ i altres al Museu Municipal. Separada de la part anterior per un mur de cinc metres, se situava la zona de producció d’oli i vi, amb quatre premses i una cisterna on es recollia el most. Prop de l’urbanització de Santa Maria de Llorell, i de la carretera de Tossa a Hostalric, el 1984 hom descobrí una segona vil·la d'entre els segles I aC i I dC i, el 1996, una tercera a la zona boscosa coneguda com ses Alzines, del mateix període. L’any 2014, al bosc del Mas d’en Ferro, pròxim a la carretera de Tossa a Llagostera, fou descobert un nou jaciment romà, consistent en les restes de construccions dedicades a tasques agrícoles.

La història

Les descobertes de la vil·la romana dels Ametllers i, més modernament, les del Mas Carbotí i ses Alzines, confirmen que l’indret havia estat habitat en època romana. El primer esment de Tossa a l’edat mitjana és del 966, en un document on els marmessors del comte Miró de Barcelona fan donació al monestir de Ripoll de l’alou de Tossa. Al mateix document figuren ja l’església de Sant Vicenç, advocació que la parròquia de Tossa sempre ha tingut, l’església de Sant Lionç i el puig o roca Paula, avui dit turó de Pola. El mateix alou fou ratificat a Ripoll pel comte Borrell el 992.

Sembla que inicialment la senyoria del monestir sobre Tossa no fou prou respectada pels comtes: els anys 1096 i 1097, els comtes Berenguer Ramon II i Ramon Berenguer III reconfirmaven llurs drets, ratificats el mateix 1097 per una butlla del papa Urbà II.

El 1187 l’abat de Ripoll feia erigir el castell de Tossa a la parròquia de Sant Vicenç de Tossa, al lloc dit mont Guardí (montis Guardini) i dictava una sèrie de disposicions, que constitueixen una veritable carta de poblament, per les quals concedia als habitants la facultat de construir cases dins i fora del recinte fortificat (cosa que explica la formació de la Vila Vella) i regulava les relacions de dependència amb el monestir. Malgrat que alliberava els tossencs dels mals usos, era molt rigorosa en l’exercici dels drets senyorials, sobretot pel que fa a la pesca, precisament la principal ocupació dels veïns.

Aviat començaren els conflictes derivats de la interpretació d’aquest punt i els pescadors de la costa no dependents del monestir (de Sant Feliu, Palafrugell, etc.) es resistiren a satisfer els delmes i la lleuda de la pesca efectuada dins el terme de Tossa, però Ripoll aconseguí d’Alfons el Cast (1189) un privilegi.

Aquest règim perdurà pràcticament fins a la fi de l’Antic Règim i els moviments de resistència dels veïns de Tossa que es produïren al llarg dels segles culminaren en un plet presentat a mitjan segle XVIII contra els antics drets i prerrogatives senyorials del monestir de Ripoll; el 1764 el Consell de Castella confirmava els delmes del monestir, però emparant-se en les disposicions sobre llibertat de comerç promulgades per Carles III, els veïns aconseguiren el 1784 una carta reial que suprimia l’exacció del delme. Els habitants de Tossa encara promogueren un nou plet el mateix 1784 davant l’audiència de Barcelona.

D’altra banda, la donació que féu Jaume II al seu cunyat Ot de Montcada el Vell del castell de Tossa en franc alou, juntament amb tota una altra colla d’importants donacions (que després formaren la baronia de Llagostera), motivà protestes dels abats ripollesos, que foren els qui exerciren de fet la jurisdicció. Des de mitjan segle XIV el monestir va concedir la batllia (al càrrec de batlle fou unit el de castlà i batlle de sac) a successives famílies: primer als Soler (Bernat i el seu fill Arnau) i el 1371 passà als Riera per venda; després passà per matrimoni als Vern (1659) i aviat, també per matrimoni, als Falguera.

L’emplaçament de la població, apartada de les principals vies de comunicació, potser explica que Tossa no participés destacadament en els conflictes bèl·lics que s’esdevingueren a Catalunya. Havia sofert un atac de la flota francesa de Felip l’Ardit el 1285, en la croada contra Catalunya, i com tantes altres poblacions costaneres sofrí els atacs dels pirates turcs i dels corsaris, que han quedat en part reflectits en la toponímia (cala Morisca, torrent dels Moros). La vila fortificada serví de refugi no solament als veïns de Tossa sinó als d’extramurs i als forasters. A partir de la fi del segle XVI la pirateria minvà i la població saltà les muralles per anar-se endinsant vers el pla. Al segle XVIII hom bastí la nova església parroquial a la Vila Nova.

Al segle XVIII, el castell tenia dues bateries i quatre canons per a la defensa de la costa, però al començament del segle XIX la torre principal del castell fou convertida en molí. El 1931, el recinte de la Vila Vella fou declarat monument nacional i se n'inicià la restauració.