Tràcia

Regió històrica del SE d’Europa que comprèn el sector més oriental de la península balcànica i que és repartida entre Grècia, Bulgària i Turquia.

Pràcticament correspon a la conca del Marica, i s’estén des del vessant meridional de la serralada Balcànica, al N, fins a les costes de la mar Egea i de la mar de Màrmara, al S, i de les costes de la mar Negra i l’estret del Bòsfor fins a la vall del riu Mesta, que n'assenyala el límit occidental. La seva extensió ha variat molt al llarg de la història, i en l’antiguitat hom havia considerat el Danubi com el límit N. Hom hi distingeix un sector occidental, que correspon a la Tràcia grecobúlgara, més muntanyós, dominat per la serralada dels Ròdope, amb altituds superiors als 2 000 m, que separa les conques del Mesta i del Marica, i el sector oriental, que correspon, en la seva major part, a la Turquia europea; és un vast altiplà monòton i ondulat que els relleus de l’Istranca Daglari separen de les costes de la mar Negra i els del Tekirdag separen de les costes de la mar de Màrmara. El riu Ergene, afluent del Marica, drena aquest sector. El clima és mediterrani, principalment a la zona del litoral, amb un màxim pluviomètric a l’hivern; a l’interior és modificat per la presència de les muntanyes, on es donen temperatures més baixes. Atesa la seva situació, la Tràcia ha fet sempre un paper de pont entre l’Europa central i l’Àsia, i com a lloc de pas, igual com tota la península balcànica, la seva població és formada per diversos grups ètnics, entre els quals sobresurten els grecs, els búlgars i els turcs. L’agricultura i la ramaderia són la base dels seus recursos econòmics; hi ha conreus de vinya, oliveres, tabac i fruiters. La ciutat més important, i alhora capital de la Tràcia oriental, és Istanbul. El territori de la Tràcia històrica coincideix a Bulgària amb part o amb la totalitat dels okragi més orientals. A Turquiacoincideix amb els 5 iller de la península balcànica (Turquia europea), i que formen la regió de Tràcia. A Grècia coincideix amb els nomoi d’Hebros, Ròdope i Xanthe, pertanyents a la regió de Macedònia oriental i Tràcia. Ocupada pels perses l’any 492 aC, la Tràcia es veié sotmesa més tard a una doble influència, atenesa i macedònia. Contra aquesta ingerència fou creat el regne dels odrisis (odrisi), que assolí un gran poder polític i econòmic des del 383 al 360 aC, fins que, amb la intervenció de Filip II de Macedònia (342-341 aC), passà a ésser possessió macedònica, mantinguda sota Alexandre el Gran i també sota Lisímac, que hi instaurà un nou regne (306 aC). Mort aquest (282 aC), la regió passà, successivament, als odrisis, als celtes i, el territori de la costa, als selèucides i als ptolemeus. La intervenció dels romans, ultra assignar el Quersonès al rei de Pèrgam, motivà, després de la batalla de Pidna, que els odrisis acceptessin de figurar sota un protectorat romà (168 aC). Sufocades diverses revoltes indígenes, el 46 dC Claudi annexà la Tràcia a l’Imperi i la confià a un procurador imperial: així es consolidà la dominació romana, que es distingí per la creació de nombroses colònies (Apsi, Deultum, Plotinòpolis, Marcianòpolis, Adrianòpolis, Trajanòpolis). Després de la invasió dels gots (s. III), sota Dioclecià, la Tràcia fou dividida en quatre províncies, a les quals, posteriorment, en foren afegides dues més. Des d’aleshores els emperadors bizantins la defensaren tenaçment contra les incursions dels gots, dels huns i dels búlgars (s. V-VII) i en feren un dels temes de llur Imperi. Diòcesi civil, la Tràcia constituí també una diòcesi eclesiàstica, amb un metropolita a Heraclea, a la jurisdicció del qual fou sostreta Bizanci, quan, esdevinguda capital de l’imperi Bizantí amb el nom de Constantinoble, fou convertida en patriarcat, amb una primacia d’honor, al primer concili de Constantinoble (381). Des de la primavera del 1305 fins a la del 1310, en aquesta zona hi hagué diverses incursions de la companyia catalana dels almogàvers (almogàver), que la feren objecte de llur venjança en represàlia per l’assassinat de Roger de Flor. El 1361, amb la conquesta d’Adrianòpolis, els turcs iniciaren un domini sobre tota la regió, que es mantingué fins el 1878. A partir d’aquesta data la part septentrional de Tràcia fou regió autònoma amb el nom de Rumèlia Oriental, i després (1885) formà part de Bulgària. En acabar les guerres balcàniques (1913), la Tràcia occidental (compresa entre els rius Mesta i Marica) fou reconeguda com a possessió búlgara, mentre que la Tràcia oriental (a l’E del riu Marica) fou reconeguda com a possessió turca. Després de la Primera Guerra Mundial, gràcies als tractats de Neuilly (1919) i de Sèvres (1920), Grècia obtingué, en detriment de Bulgària, el domini de la Tràcia occidental i la ribera de la mar Egea i àdhuc la possessió de la Tràcia oriental, territori que, després de la desfeta hel·lènica a l’Àsia Menor (1922), fou retornat a Turquia (1923). Encara durant la Segona Guerra Mundial, Bulgària, aliada amb les forces de l’Eix, s’ensenyorí novament de la Tràcia egea, que restituí, però, el 1945.