tractat dels Pirineus

Mapa dels Pirineus, elaborat per Nicolas Sanson entre 1659 i 1667, que mostra la frontera entre Espanya i França després del tractat dels Pirineus (1659)

Acord de pau signat a l’illa dels Faisans, al riu Bidasoa, el 7 de novembre de 1659, entre els representants de Felip IV de Castella i III de Catalunya-Aragó, Luis de Haro i Pedro Coloma, i els de Lluís XIV de França, cardenal Mazzarino i Hugues de Lionne, que posaven així terme a la guerra iniciada entre ells el 1635.

El tractat estipulava la cessió a França de diverses places de Flandes (inclosa Avesnes, cedida en canvi que Lluís XIV perdonés la traïció de Lluís II de Borbó-Condé, el qual, arran del conflicte de la Fronda, s’havia passat al bàndol de Felip IV); alhora, França obtenia tot l’Artois (llevat d’Aire i Saint Omer), diverses places de l’Hainaut i, al S, la cessió del comtat de Rosselló (amb el Conflent, Vallespir i Capcir) i de la meitat del comtat de Cerdanya, fet que satisfeia amb escreix la vella aspiració francesa d’emparar-se d’aquestes comarques catalanes (hi hagué més de vint intents anteriors d’ocupació, com el del 1285, amb la croada contra Catalunya, i l’annexió del Rosselló en 1475-93, cedit per Joan II de Catalunya-Aragó). Aquesta cessió fou feta per Felip IV sense consultar les corts catalanes ni els organismes catalans de govern ni tan sols notificar-los-ho. Ambdós bàndols palesaren un menyspreu total pel caràcter d’unitat nacional, cultural i lingüístic de les terres així escindides.

L’antecedent d’aquesta desmembració de Catalunya es troba ja entre els oferiments fets pels representants castellans a Münster (1647), fins i tot amb la inclusió de Roses i Cadaqués. Com que la pau amb França no fou signada a Westfàlia, la guerra continuà, però l’exèrcit debilitat de Felip IV fou incapaç de recuperar el Rosselló (en bona part en mans de França). Un nou antecedent del tractat dels Pirineus fou la conferència de Madrid (1656), infructuosa, i on restà clar que França no renunciaria al Rosselló si no era en canvi de Navarra. Finalment, el 1658 reprengueren a Lió les converses entre l’ambaixador de Felip IV, Antonio de Pimentel, i el de Lluís XIV, Hugues de Lionne, continuades a París, on es concretaren en el pacte de París, en 86 articles que estipulaven, entre altres coses, el matrimoni de Lluís XIV amb Maria Teresa d’Àustria, filla de Felip IV, i la cessió del Rosselló. El pacte deixava en suspens la qüestió, suscitada per França, que el Conflent, com a annex del Rosselló, també havia d’ésser-li cedit. Amb el pacte de París com a base, s’iniciaren les converses definitives a l’illa dels Faisans el 13 d’agost de 1659. Empès pel Consell d’Aragó, Luis de Haro intentà de conservar el Rosselló, i de salvar el Conflent i la Cerdanya, però hi mostrà un interès només formal; el bàndol francès, d’altra banda, assessorat per Pèire de Marca i per Ramon Trobat, experts en la geografia i la història de les terres en litigi, presentaren la línia divisòria més favorable possible al rei francès, mentre els representants castellans, ignorants dels costums i característiques del país, cedien en una gran part d’aquestes pretensions en canvi d’alguna concessió a Flandes o d’algun benefici addicional per a Condé.

El tractat establí finalment que, al comtat de Cerdanya, serien cedits trenta-tres pobles a França, per a determinar els quals fou reunida la conferència de Ceret (1660), de què sorgí l’enclavament de Llívia, mantinguda per al Principat pel fet d’ésser vila i no poble, i l’establiment definitiu de la nova frontera entre França i els dominis de Felip IV amb la consegüent mutilació de Catalunya. Les autoritats catalanes mai no acceptaren una partició feta contra les constitucions catalanes (hom en prescindí expressament en el tractat dels Pirineus) i continuaren considerant incloses dins el Principat les comarques perdudes. Així, doncs, les corts catalanes continuaren incloent-les en el còmput de les terres del Principat, i en la seva publicació titulada Pràctica, forma i estil de celebrar Corts generals en Catalunya (1698 i reedició de 1701) inclou una Nòmina de les ciutats, viles i llocs del Principat de Catalunya i comtats de Rosselló i Cerdanya, on continuen figurant els pobles separats pel tractat dels Pirineus. Les corts del 1702 foren oficialment assabentades, per primer cop, del tractat, sense ratificar-lo, però donant-lo per fet. Per la banda rossellonesa, la integració a França fou resistida amb intensitat; els primers cinquanta anys de domini francès —que no hi respectà cap dels drets ni constitucions catalanes i cercà de francesitzar el país al màxim— foren plens de conspiracions antifranceses per tal d’assolir la seva reincorporació al Principat.