Afirmada la seva validesa per l’Església antiga —Ireneu, Tertul·lià, Agustí, etc., hi fonamentaren llurs arguments contra els heretges—, la seva definició clàssica prové de Vicenç de Lerins: “En l’Església catòlica cal retenir allò que ha estat cregut arreu, sempre i per tothom." Per a poder-hi distingir què cal acceptar com a expressió genuïna de la revelació, la teologia parla d’una tradició divinoapostòlica, el contingut de la qual es basa en el testimoniatge dels apòstols, i d’una tradició eclesiàstica, formada per tots els elements introduïts després de l’era apostòlica. Quant a la seva relació amb l’Escriptura —que en un sentit ample també és material transmès i elaborat en la comunitat cristiana—, hom ha volgut contraposar-hi una tradició oral independent i complementària. Hom parla aleshores d’una doble font de la revelació. Aquesta tradició és considerada constitutiva (si no es troba de cap manera en la Bíblia), inhesiva (si és inherent a l’Escriptura) i interpretativa (si explica i interpreta les dades bíbliques). Negada pels protestants, que acceptaven únicament l’Escriptura, prengué una consistència desorbitada entre els catòlics, fins al punt de negar pràcticament el valor a l’Escriptura (prohibició de traduir-la, de llegir-la, etc.). Actualment hi ha un procés d’acostament entre ambdues posicions. Alguns teòlegs protestants (O.Cullmann i en general els seguidors de la Formgeschichte) han insistit en el fet que la mateixa Bíblia és fruit d’una llarga transmissió oral i que la fixació del cànon pertany a la tradició. D’altra banda, en el camp catòlic hom tendeix a allargar el concepte de tradició, que ja no es limita al contingut estàtic de les definicions conciliars i del magisteri ( dipòsit de la fe), sinó que es concreta en tota la vida dels fidels, que en garanteix la continuïtat històrica i la riquesa perenne. Les fórmules dogmàtiques la fixen, però no l’exhaureixen. Posició iniciada ja per J.H.Newmann i J.A.Möhler, ha prosperat gràcies a l’aprofundiment de la història de la teologia i, finalment, en les seves línies fonamentals, ha estat recollida pel concili II del Vaticà en la constitució Dei Verbum, sobre la revelació.
f
Cristianisme