A l’Estat espanyol fou adoptada pel carlisme i significava el rebuig de les idees liberals sorgides durant la guerra contra Napoleó i el retorn a la monarquia absoluta, basada en la tesi de la legitimitat de la llei sàlica, el dret diví de la monarquia i, pr tant, la defensa aferrissada de la religió catòlica i de les seves institucions, idees que ja es troben presents en els moviments reialistes del Trienni Liberal i en la guerra dels Malcontents, al Principat. Posteriorment, aquesta doctrina cercà una justificació històrica en la identificació de la monarquia absoluta amb una suposada monarquia tradicional medieval, pel fet de la pervivència, encara que inoperant, d’algunes institucions tradicionals, com les corts castellanes. Aquesta identificació (que historiadors com F.Suárez Verdeguer i la seva escola han volgut situar en l’origen del carlisme i fins i tot en el del Manifiesto de los persas) es completà amb el reconeixement dels furs o lleis tradicionals dels diferents regnes de la monarquia hisppànica, fet que explicaria l’arrelament del tradicionalisme als Països Catalans i al País Basc. De fet, però, no fou fins a la tercera guerra Carlina que hom creà institucions com la Diputació General de Catalunya que comportessin l’aplicació d’aquests principis. Arran de la crisi del carlisme causada per l’actitud liberal del pretendent Joan de Borbó i de Bragança (1862), Maria Teresa de Portugal, la seva madrastra —i vídua del pretendent Carles Maria Isidre de Borbó—, formulà, en una cèlebre carta (1864), la tesi de la doble legitimitat (d’origen miguelista) necessària per a la successió al tron: la d’origen i la que ella anomenà d’exercici. Després de la tercera guerra Carlina, el tradicionalisme cercà una base doctrinal més intel·lectual; Juan Vázquez de Mella recollí les idees dels pensadors neocatòlics i elaborà un esquema doctrinal pròxim al feixisme, que no fou acceptat per determinats sectors carlins i que ha estat considerat precursor, en part, de l’anomenat Movimiento Nacional.
m
Història
Política