Els desplaçaments, generalment d’anada i tornada, poden ser latitudinals, verticals o ambdós alhora. La transhumància és una adaptació antròpica a les migracions dels herbívors en estat salvatge, i prové del nomadisme pastoral neolític sorgit a l’Àsia central. La seva combinació amb economies de base agrícola (sobretot a l’àrea mediterrània, l’Àsia Menor i central, el Caucas, els Andes i, des del segle XIX, a l’W del subcontinent nord-americà) hauria donat lloc a la transhumància tradicional. Actualment, gràcies a la disponibilitat de farratge, tendeix a ésser substituïda per l’estabulació.
A Catalunya, els primers grans propietaris de pastures foren els monestirs. Del segle XIV al XIX el predomini passà a les comunitats de valls o de municipis o als grans senyors, que no reeixiren mai a imposar llur voluntat als agricultors, com fou el cas de la mesta castellana o la Casa de Ganaderos de Zaragoza. Als Països Catalans els sectors pastorals d’estiu eren sobretot els Pirineus. Els pasturatges d’hivern (rostolls o guarets) eren compartits amb els agricultors, i presents a la majoria de les comarques planeres. Molts desaparegueren amb l’extensió dels regadius i els conreus intensius. Els itineraris i calendaris de la transhumància eren associats a les fires de bestiar.
El 2019 la UNESCO declarà la transhumància patrimoni immaterial de la humanitat, i a finals del 2023 amplià aquesta declaració fins a arribar als deu estats europeus que la formen actualment, incloent-hi els itineraris de Catalunya, com a part de l’activitat a l’Estat espanyol, i Andorra.
Ramats d’ovelles transhumants que pugen a l’alta muntanya a la primavera, a l’Alta Cerdanya
© Fototeca.cat-Corel