Un dels més espectaculars fou detectat per el coronògraf LASCO, embarcat a SOHO, el 15 de gener de 1996. Les ejeccions de núvols coronals de plasma són el resultat d’una expansió dels camps magnètics coronals tancats en forma d’erupcions transitòries de massa; són coneguts també com a CME (Coronal Mass Ejections). Són els agents conductors dels xocs magnetohidrodinàmics que es propaguen pel medi interplanetari, la segona forma d’expulsar material coronal a l’espai (la primera són els dolls de vent solar d’alta velocitat d’un forat coronal). Les observacions dels CME es realitzen utilitzant coronògrafs que observen la llum blanca fotosfèrica dispersada pels electrons lliures del núvol. Un CME es caracteritza per la velocitat al punt central del seu front, la massa i l’amplada angular (mesurada des del centre del Sol). Les velocitats inicials varien entre 50 km/s i 2 000 km/s, les masses entre 101 5 i 101 7 g, i les amplades angulars entre 10° i més de 90°. Els CME es generen en indrets de la corona on les línies del camp magnètic presenten una inversió de polaritat; durant el màxim del cicle solar, hom n'observa 1 o 2 per dia, i cap al mínim menys, entre 0,1 i 0,3. De la mateixa manera la seva velocitat mitjana baixa de 400 a 200 km/s, del màxim al mínim del cicle. El xocs interplanetaris més ràpids estan associats a grans i brillants CME, per tant, hom espera trobar en les observacions fetes in situ d’aquests xocs, per exemple, a l’alçada de la Terra, algunes de les característiques següents: un increment en l’abundància relativa hidrogen/heli, un augment en l’abundància relativa de l’heli una vegada ionitzat, temperatures més baixes per protons i electrons, camps magnètics més intensos, rotació del camp magnètic com a resultat de l’estructura en bucle del CME, fluxos bidireccionals de partícules.
m
Astronomia