Aquest terme, utilitzat ja pel concili IV del Laterà (1215), fa referència al concepte de substantia, però aquest no és entès en el sentit de les ciències positives ni en l’aristotèlic; substància vol dir aquí “entitat”, “realitat objectiva”. El magisteri ha defensat constantment la validesa del concepte de transsubstanciació per a significar el realisme peculiar de la presència personal i física —no, però, material— de Crist en l’eucaristia, divers dels altres tipus de presència real de Crist en l’Església en general, o en altres sagraments en particular. La teologia contemporània, tanmateix, cerca d’explicar aquesta presència eucarística mitjançant altres conceptes (com són ara els de transfinalització i transsignificació) que semblen poder expressar-la d’una manera més dinàmica i personalista que el de transsubstanciació, sovint entès estàticament i com si es referís a coses. El subjecte de la transsubstanciació, d’altra banda, només és Déu, mai l’home; la litúrgia i els pares de l’Església l’apropien, a més, a l’Esperit Sant (epiclesi).
f
Cristianisme