Segons això, tota expressió, qualssevol que siguin les seves particularitats, és una combinació de trets concatenats en el temps a base de grups simultanis o quasisimultanis, anomenats fonemes. Tot i que sempre hi ha trets de molt diversa natura, com els apel·latius, afectius, emfàtics i àdhuc involuntaris, la fonologia tradicional s’ocupa només d’aquells que pertanyen al sistema preestablert, distintius, culminatius i demarcatius, que són oponibles i portadors de distincions lingüístiques immanents. Cada llengua es compon d’un nombre determinat de trets organitzats en combinacions fonemàtiques, neutralitzables o no, de manera que hi ha sempre un nombre de trets inferior al nombre de combinacions fonemàtiques. D’ací ve la dicotomia entre trets distintius i trets redundants. Entre les teories més recents, cal destacar el binarisme, proposat per R.Jakobson i d’altres, que promou la reducció de totes les oposicions a dos trets antagònics o a la presència/absència d’un tret. Així hom ha disposat una llista de dotze oposicions primàries capaces de definir fonològicament totes les llengües existents: vocal/ no-vocal, consonant/no-consonant, nasal/oral, dens/difús, continu/interrupte, estrident/mat, recursiu/infraglotal, sonor/sord, tens/fluix, greu/agut, labialitzat/no-labialitzat; sostingut/normal.
m
Fonètica i fonologia