Del 444 al 367 aC foren cretas tribuns militars amb poder consultar, que, en nombre de sis, reemplaçaren els cònsols i prengueren llurs mateixos poders (llevat del triomf). Un altre funcionari important era el tribú de la plebs (tribunus plebis) instituït al començament del s. V aC per tal de fer valer la voluntat de la plebs davant el patriciat. Tingué, doncs, des d’un principi caràcter revolucionari. Primer hi hagué dos tribuns, després cinc, i finalment deu (457), elegits sempre entre els plebeus dins llurs assemblees. A Roma i els seus entorns eren “sacrosants”, tenien el dret de convocar i de presidir les assemblees populars, podein promulgar ordinacions per a la plebs, gaudien, no pas sense freqüents abusos, de la intercessio (dret de veto a les decisions de les més altes institucions de poder). Més tard, la noblesa dominà aquest càrrec temible incorporant-lo a la carrera dels honors entre la qüestura i la pretura; així, els poders dels tribuns tendiren a igualar-se amb els dels magistrats. Sota l’Imperi, el poder del tribunat restà anorreat quan el senat concedí a August (23 aC) i als seus successors el poder tribunici, estès damunt tot l’Imperi i molt superior al dels simples tribuns de la plebs.
m
Història