tribú

m
Història

Nom de certs oficials o funcionaris romans, principalment del tribú militar (tribunus militium), que, sota la República, juntament amb els altres cinc col·legues, tenia el comandament d’una legió.

Del 444 al 367 aC foren cretas tribuns militars amb poder consultar, que, en nombre de sis, reemplaçaren els cònsols i prengueren llurs mateixos poders (llevat del triomf). Un altre funcionari important era el tribú de la plebs (tribunus plebis) instituït al començament del s. V aC per tal de fer valer la voluntat de la plebs davant el patriciat. Tingué, doncs, des d’un principi caràcter revolucionari. Primer hi hagué dos tribuns, després cinc, i finalment deu (457), elegits sempre entre els plebeus dins llurs assemblees. A Roma i els seus entorns eren “sacrosants”, tenien el dret de convocar i de presidir les assemblees populars, podein promulgar ordinacions per a la plebs, gaudien, no pas sense freqüents abusos, de la intercessio (dret de veto a les decisions de les més altes institucions de poder). Més tard, la noblesa dominà aquest càrrec temible incorporant-lo a la carrera dels honors entre la qüestura i la pretura; així, els poders dels tribuns tendiren a igualar-se amb els dels magistrats. Sota l’Imperi, el poder del tribunat restà anorreat quan el senat concedí a August (23 aC) i als seus successors el poder tribunici, estès damunt tot l’Imperi i molt superior al dels simples tribuns de la plebs.