Situada a la costa nord, en una regió rica en oliveres i tarongers. El seu port, Al-Mīnā’, és una important escala petroliera, i a la seva refineria desemboca l’oleoducte de Kirkūk (Iraq); també és base d’una important flota pesquera. Hi ha indústries tèxtils, del ciment, del sabó i alimentàries. A causa de la guerra civil de 1975-76, de la inestabilitat política i les lluites que l’han seguida i de la guerra entre l’Iraq i l’Iran —que ha afectat la indústria petroliera de la ciutat—, ha perdut importància econòmica i internacional.
Fundada per tiris, sidonis i aradians (segle VII aC), la ciutat fou ocupada pels diàdocs (Antígon Monóftalmos, 315-312 aC), pels Ptolemeus (258-218 aC) i pels selèucides (segle I aC). El cristianisme hi entrà en època apostòlica i fou una important seu episcopal. Islamitzada des dels primers temps de l’expansió musulmana (638), mantingué un florent focus de cultura nestoriana, i arran de la conquesta de la ciutat pels croats (1109), on es destacà Ramon IV de Tolosa, fou la capital del comtat de Trípoli. Els catalans entraren en contactes comercials amb Trípoli arran de la conquesta dels croats. Després d’ésser arrasada pel soldà mameluc Qalāwūn al-Alfī (1289), la ciutat fou reconstruïda més cap a l’interior. El 1433 fou objecte d’una expedició de conquesta per part d’Alfons IV de Catalunya-Aragó. El 1510 una expedició organitzada per Ferran II de Catalunya-Aragó se n’emparà; però, tot i ésser zona de domini català (puix que és més a l’est del riu Muluia), Ferran II n’atribuí les rendes a l’arquebisbat de Toledo. En aquesta època s’hi establí un consolat de catalans. Carles V en cedí el control a l’orde de Sant Joan de Malta. El 1551 caigué en poder dels turcs, i els intents de Felip II de Castella de reconquerir-la (1559-60) foren infructuosos. Fou regida per un paixà.