Tripolitània

Ṭarābulus (ar)

Regió del NW de Líbia que fins el 1963 fou, amb la Cirenaica i el Fezzān, una de les tres províncies federades del país.

Consta d’una plana litoral arenosa (Djttara), tancada al S pels turons de Dahar i per l’altiplà d’Al-Hamāda al Hamrā’, que la separa del Fezzān. Regió àrida, amb escasses pluges d’hivern, l’E, després de Miṣrāta, és quasi desèrtic. La població és formada per àrabs i berbers arabitzats; alguns són sedentaris i es dediquen als conreus, però a l’interior la majoria són seminòmades o nòmades i es dediquen a la ramaderia. L’àrea de conreus és molt restringida i depèn del regadiu. Hom hi conrea cereals, llegums, palmeres datileres i tabac, com també oliveres, vinya i ametllers. L’espart hi creix espontani, i hom fabrica cel·lulosa i cordills. Tripolitània s’ha convertit darrerament en centre d’extracció de petroli (a la regió de Hūfra, unida per oleoducte al port de Sirte). Té gas natural i salines. Hi ha bons ports, especialment Trípoli. La pesca hi és activa. També hi ha indústria, poc desenvolupada, concentrada al voltant de Trípoli (de cuirs, farineres, del tabac, de cervesa i de l’oli); també n’hi ha a Miṣrāta (catifes) i a Al-Hums (sabó i oli).

La història

La regió fou habitada ja en època prehistòrica. Els fenicis hi fundaren els primers emporis de Leptis Magna i Sàbrata (primer mil·lenni aC). Sotmesa al domini cartaginès, passà a mans dels númides (146 aC) fins a l’ocupació romana (106 aC). Incorporada a la província d’Àfrica (46 aC), obtingué privilegis de Septimi Sever i, sobretot, de Dioclecià, que li donà autonomia i la fortificà amb un limes (limes Tripolitanus). Ocupada pels vàndals (~455) i posteriorment (534) pels bizantins, fou una província consular, administrada per un duc, annexada a la diòcesi d’Egipte. Malgrat la islamització primerenca (643), la població, integrada per tribus berbers majoritàriament, adoptà l’heretgia kharigita i s’oposà als repobladors àrabs durant tot el segle VIII. Al s X passà a formar part de l’imperi fatimita, assolí la independència sota la dinastia berber local dels Banū Hazrūn (999-43) i fou ocupada per Roger II de Sicília (1146-58). Durant l’expansió almohade, regida de nou per una dinastia berber local (Banū Naṭrūḥ), se sotmeté a vassallatge dels califes fins que passà a poder dels hàfsides (hàfsida) a la primera meitat del segle XIII. Des de la presa de diversos centres de la regió per part de Ferran el Catòlic (1510-30), sovintejaren les incursions de corsaris barbarescs. Presa per l’otomà Dragut el 1551, fou un vilayet, que amb el temps esdevingué hereditari i pràcticament independent fins el 1835. Amb la signatura del tractat italoturc d’Ouchy-Lausana (1912), Itàlia n’ocupà la zona costanera i intentà l’expansió cap a l’interior (1912-14), frenada per una insurrecció popular (1915). Després de la Primera Guerra Mundial pertangué de nou a l’administració del govern italià, i durant la Segona Guerra Mundial fou defensada pel mariscal Rommel. Després de la conquesta francobritànica (per part de les tropes de Montgomery i Leclerq, pel gener de 1943) fou administrada provisionalment per la corona britànica, fins que constituí, juntament amb la Cirenaica, el regne independent de Líbia (1951).