És un dels metalls de la tercera sèrie de transició, i fou descobert per J.J. d’Elhujar i F. d’Elhujar l’any 1783. És també conegut com a wolframi. És un element rar: constitueix un 10-4% del pes de l’escorça terrestre. No ocorre natiu, i els seus minerals més importants són la scheelita (CaWO₄) i la wolframita [(Fe,Mn)WO₄]. El tungstè natural és constituït per cinc isòtops naturals estables, amb masses de 180, 182, 183, 184 i 186, que determinen un pes atòmic de 183,85. En són coneguts, a més, onze radioisòtops artificials. La preparació del metall és difícil, d’una banda perquè es troba molt diluït en les seves menes (2%), i, de l’altra, a causa del seu elevat punt de fusió i la seva reactivitat en calent. La seva metal·lúrgia comprèn una fase de concentració, conversió dels minerals en àcid wolfràmic (WO₃·H₂O) o en triòxid de tungstè (WO₃) i reducció a temperatura elevada d’aquests composts amb hidrogen o carbó, amb la qual cosa hom obté unes pólvores metàl·liques que es consoliden per compressió o sinterització en atmosfera d’hidrogen. El tungstè metàl·lic de bona puresa pot ésser treballat mecànicament amb facilitat i pot ésser forjat i sotmès a extrusió, mentre que en forma impura és fràgil i molt difícil de treballar. El metall és de color blanc grisenc, llustrós, molt dens, i presenta, després del carboni, el punt de fusió més elevat de tots els elements, així com la pressió de vapor més baixa. D’altra banda, és, a temperatures elevades, el metall amb major tensió de ruptura. Des del punt de vista químic, és un element reactiu. En forma compacta, és resistent a l’acció dels àlcalis aquosos i els àcids no oxidants, però es dissol en una mescla d’àcid fluorhídric i àcid nítric concentrats. En calent, és resistent a l’acció de l’hidrogen i amoníac, però és atacat amb facilitat pels àlcalis fosos en condicions oxidants. S'oxida en l’aire per sobre de 400°C, amb formació del triòxid (WO₃), i es combina amb els halògens, amb formació dels hexahalogenurs (WX₆). Forma aliatges amb altres metalls de transició i composts intersticials de natura semimetàl·lica amb bor, carboni, nitrogen i silici. Forma composts en els quals actua amb les valències 2, 3, 4, 5 i 6. Els composts de les valències inferiors, que hom obté generalment per reducció dels de W(VI), són poc estables, excepte quan formen part de complexos, i gaudeixen de propietats reductores. La valència 6 és la més estable, i els seus composts són els més ben coneguts. Els composts de W(VI) són covalents, i entre ells hom pot esmentar els halogenurs (WX₆), el triòxid (WO₃) i els wolframats. També s’ha aconseguit preparar un cristall de tungstè amb propietats fotòniques. El cristall és fet d’un material superconductor omplert amb vapor de tungstè en forma de petites gotes dispersades pel material semiconductor. El resultat és que no permet la propagació de la llum en longituds d’ona determinades de l’infraroig. Aquest efecte és bàsicament una opalescència inversa.Les aplicacions més importants del tungstè són la preparació de filaments de làmpades d’incandescència i la preparació d’aliatges per a treball a temperatures elevades. En forma de carbur (WC), que hom obté per síntesi a partir dels elements i que gaudeix d’una gran duresa, té aplicació en la fabricació d’eines de tall.
Propietats físiques del tungstè
| nombre atòmic | 74 |
| pes atòmic | 183,85 |
| estructura electrònica | [Xe]4f145d46s2 |
| estats d’oxidació | +4, +5, +6 |
| densitat | 19,3 g/ml |
| punt de fusió | 3 410ºC |
| punt d’ebullició | 5 660ºC |
| radi iònic (W+4) | 0,70 Å |
| potencial d’ionització, en eV | I: 7,98 |
| conductivitat tèrmica (a 25ºC) | 1,73 W/cm∙K |
| resistivitat elèctrica (a 27ºC) | 5,65 μΩ∙cm |