El principal element ètnic del grup turc fou la raça turànida, barrejada fortament amb el poble mongol i amb altres tribus de raça blanca o groga. Sembla que el nucli originari, procedent de l’Altai, es desplaçà cap a occident (Mongòlia, Sibèria i ribes de la mar Càspia) i formà un conglomerat de tribus, sovint enfrontades entre elles mateixes. Algun grup reeixí a constituir petits imperis, tant efímers com inconcrets: els seus homes formaven bandes de guerrers nòmades que en certs moments es feien amos d’un sector de l’estepa. La successió dels diferents nuclis de poder assolit per una tribu o una altra o, més exactament, per la confederació d’unes tribus o unes altres, fa que avui sigui impossible d’establir-ne l’ordre i els integrants.
Els principals grups tribals constituïts en el conjunt turc foren l’uzbek, el kazakh, el turcman i oghuz, el kirguís, l’uigur, el baixkir, el tàtar, el karakalpak, el iacut, el txuvaix, el balkar i l’àzeri.
De primer estretament relacionats amb l’imperi xinès o depenent-ne, els pobles turcs, que practicaren l’animisme i el xamanisme, amb fortes influències budistes i maniquees, tingueren els primers contactes amb l’islam ja des del segle VII. Pel que fa, doncs, a llur islamització, cal assenyalar que es produí d’una manera progressiva, més com a resultat d’una acceptació voluntària davant una cultura religiosa superior que no pas per acció de conquesta. Cap al segle VIII ja hi havia grans sectors de població turca que havien adoptat l’islam i que formaren els nuclis de futurs estats musulmans, tals com l’imperi de Maḥmūd de Ghaznī, que conquerí (segle X) l’Afganistan i el Khorāsān a la dinastia persa samànida, el dels qarakànides, que dominaren l’Àsia central des del final del segle X fins al principi del XIII, i el dels seljúcides del subgrup oghuz, que constituïren un imperi que s’estengué del Khorāsān a la Mediterrània.
Precisament al començament del segle XIII el món de les distintes confederacions turques sofrí un gran trasbalsament, amb l’entronització del poder mongol en llurs territoris, obra de Genguis Kan. Aquest sotmeté els uigurs i els kirguisos, destruí l’imperi kiptxak, format per les tribus cumanes i mameluques, i anorreà el darrer reducte seljúcida, conservat al soldanat d’Iconi. Malgrat l’èxit polític, l’expansió de Genguis Kan significà, de fet, la turquització de les tribus mongoles, i en morir ell es produí una redistribució de les forces a l’Àsia central i occidental. A les acaballes de l’imperi mongol, el poder real anà passant a mans dels governadors turcs, alguns dels quals assoliren parcel·les importants de poder. D’entre ells destacà Tamerlà, el qual el 1369 expandí la seva autoritat sobre l’Horda d’Or, dominà des de Bagdad fins a Delhi cap al S i arribà, a l’W, fins a Alep i Damasc (timúrida). D’altra banda, alhora que s’iniciava la creació del futur imperi Otomà, a la frontera bizantina d’Anatòlia hordes tàtares s’alçaren contra les terres del Volga i dels Urals i amenaçaren l’Europa cristiana, fins que Moscòvia n’anà destruint a poc a poc els kanats. Aquests musulmans de parla turquesa restaren inclosos entre els eslaus dins l’imperi rus, on formaren petits enclavaments que amb el temps constituïren la república dels tàtars.
Així mateix, deixant de banda altres nuclis de poder —com el de l’uzbek Šaybānī Khan, que anorreà l’imperi timúrida de la Transoxiana (segle XVI), o el dels kazakhs (kazakh), subgrup dels kirguisos, que també acabaren acceptant el vassallatge de Rússia, al segle XVIII, i altres grups turcs, com els del Tarim, que foren sotmesos al segle XVII pels calmucs i cent anys després pels xinesos i que han donat origen a les poblacions turques de Xinjiang Uygur o Turquestan xinès, actualment encara sota domini xinès, i el dels kanats occidentals de Bukhara i de Khiva, amb la conquesta russa de l’anomenat Turquestan rus, de tots els conglomerats de tribus turques—, el que assolí més fortuna política fou l’osmanlí. Amb la consolidació de l’imperi Otomà, aquests dominaren la major part del món de l’islam —submissió dels diversos estats turcmans de l’Àsia Menor (segles XIV-XV), conquesta de l’Europa balcànica (segles XIV-XVI), de Síria, de Mesopotàmia i d’Egipte i de tot el nord d’Àfrica, mentre les naus corsàries turques dominaven la Mediterrània (segle XVI)— i constituïren una potència política de primer ordre, que es prolongà durant sis segles. Finalment, la mateixa expansió de l’imperi n’ocasionà el desballestament. Malgrat l’intent d’estructuració del panislamisme amb l’autoproclamació del soldà otomà com a califa de tot l’islam (segle XVIII), el naixement dels sentiments nacionalistes en els antics països àrabs (panarabisme) anà minvant el poder otomà, alhora que el renaixement dels estats cristians a l’Europa oriental, fins que, el 1920, l’imperi Otomà restà reduït al territori d’Anatòlia (Turquia).
Actualment els pobles turcs constitueixen la majoria de la població de Turquia (80%). Amb el desmembrament de l’URSS (1991), a les antigues repúbliques soviètiques de l’antic Turquestan rus es formaren estats independents on la llengua oficial era el de l’ètnia turca predominant: el Kazakhstan, amb prop del 50% de la població kazakh, l’Uzbekistan amb el 73% d’uzbeks, el Turkmenistan (73% de turcmans), el Kirguizistan (52% de kirguisos) i l’Azerbaidjan (83% d’àzeris). Tanmateix, molts d’aquests pobles es troben repartits d’una manera discontínua, i hi ha minories turques importants en molts d’ells. Així, al Kirguizistan i al Turkmenistan els uzbeks constitueixen el 13% i el 9% de la població, respectivament. Fora d’aquests estats, Rússia concentra el major nombre de pobles turcs: destaquen els prop de cinc milions de tàtars, que habiten sobretot a la república federal del Tatarstan, aproximadament 1.300.000 txuvaixos de la república homònima i prop d’un milió de baixkirs, que constitueixen també una república federal. Cal comptar, també, més de mig milió de kazakhs, uns 300.000 àzeris, uns 360.000 iacuts (que donen nom també a una república), etc. A l’Afganistan hi ha uns 2 milions d’uzbeks i mig milió de turcmans. A l’Iran viuen uns 10 milions d’àzeris i prop d’un milió de turcmans, a banda de prop de dos milions de grups turcs menys nombrosos. A la Xina habiten, principalment a Xinjiang Uygur, uns vuit milions de turcs (sobretot uigurs, menys nombrosos són els kazakhs i els kirguisos), sotmesos a una dura política de sinització per part de les autoritats.