Essent propagandista del moviment xiïta ismaïlita i foragitat pels califes abbàssides de Síria, es refugià a l’Àfrica del nord, on aconseguí de reunir un grup d’adeptes. Posà fi al domini dels aglàbida i fou reconegut com a califa a Kairouan (909). El 920 traslladà la capital a El-Mahdia, fundació seva, i inicià un seguit de campanyes expansives pel nord d’Àfrica, frenades, però, al Magrib occidental gràcies a la intervenció d'‘Abd al-Raḥmān III de Còrdova. El succeí el seu fill Abū-al-Qasim.