La geografia física
Muntanyes del Ruwenzori
© Xevi Varela
El relleu del país és constituït per les vastes planures del sòcol paleozoic, inclinat de N a S, amb una altitud de 1.100 a 1.800 m. A l’E i a l’W hi ha els grans sistemes muntanyosos de l’Elgon (4.320 m) i del Ruwenzori (5.119 m). Al centre de la plana hi ha els llacs Kyoga i Kwania, i al llarg de la depressió del Rift Valley els llacs Albert, George i Edward. El clima és equatorial suavitzat per l’altitud, les temperatures són elevades (entre 19°C i 25°C de temperatura màxima anual) i les pluges tenen la màxima de març a juny i de setembre a novembre (1.600 mm/any). El riu més important és el Nil Victòria, que comunica els llacs Kyoga i Albert. La vegetació té, en general, caràcter de selva seca o de sabana, amb intercalació de galeries de bosc humit. A les terres del N, més àrides, augmenta la proporció de vegetals espinosos. A la regió muntanyosa i a les vores del llac Victòria hi ha claps de selva pluvial.
La geografia econòmica i l’economia
L’agricultura i la ramaderia són la base econòmica del país (50% del PIB i 80% de la població activa el 1995). El 29% de la superfície és conreada, destinada en gran part a la subsistència: mill, blat de moro, melca, moniatos, mandioca, patates, llegums i arròs són els principals conreus. Pel que fa als conreus comercials, el cafè, conreat als vessants de l’Elgon i del Ruwenzori, és el producte agrícola principal i acapara les 3/4 parts de les exportacions (1995), molt per davant del cotó, el te, el blat de moro (esdevingut conreu comercial des dels anys vuitanta), la canya de sucre, el cacau, el tabac, els plàtans i les hortalisses. La ramaderia, bàsica en l’economia ugandesa, és formada per bestiar boví, oví i cabrum; també són importants els porcs. Tots forneixen carn, sobretot el boví i l’aviram. Llet, cuir i ous en són els altres productes. El 7,6% de la superfície del país és dedicada a prats i a pastures. La pesca, que es practica als Grans Llacs (especialment al Victòria) i als rius que hi comuniquen (hi neix el Nil) té un gran pes en el sector primari, superior al de la ramaderia, bé que la seva finalitat és el consum interior. El bosc ocupa una quarta part del territori i és una font important de recursos. Uganda posseeix recursos miners, bé que subexplotats: sobresurt el coure (Kilembe), el tungstè (Kirwa i Kaliro), els fosfats, la columbita i la cassiterita. També hi ha sal, beril, turmalina i amiant. L’energia elèctrica produïda pel conjunt hidroelèctric d’Owen Falls representa gairebé la totalitat de la producció ugandesa, part de la qual és exportada a Tanzània. La indústria representa el 5% del PIB i ocupa el 6,4% de la població activa. Les branques més important són les d’elaboració de productes agrícoles, el tèxtil (teixits de cotó), i la metal·lúrgica (acer a Jinja); hi ha també altres indústries, com la sucrera, la de fertilitzants, la de cervesa, la de sabó i detergents, la de la fusta i la del tabac. Solament és asfaltat el 8% de la xarxa de carreteres del país (26 800 km) i l’extensió de la via fèrria és més aviat discreta (1 241 km). Hi ha un servei regular de navegació als llacs Victòria, Kyoga i Albert, i també al llarg del riu Nil a Nimule. El 1983 hom inaugurà un ferry-boat portatrens entre Jinja, primer port ugandès, i Mwanza, port tanzanià també vora el llac Victòria, d’on un ferrocarril continua fins a Tanga, port de l’Índic. Així, Uganda no depèn exclusivament, per a sortir a mar, del port kenyà de Mombasa. L’aeroport internacional és a Entebbe. El comerç exterior és deficitari (32%); importa principalment maquinària i maquinària de transport, articles de consum, aliments i combustible. Exporta cafè, blat de moro, cotó i te. Els compradors principals són els estats de la UE, especialment la Gran Bretanya i els Països Baixos, i els proveïdors, Kenya, Tanzània, la Gran Bretanya i els EUA. L’economia d’Uganda, amb una renda per habitant de 200 $ (1994), és una de les més endarrerides d’Àfrica. El desenvolupament ha restat bloquejat per l’estat de guerra civil intermitent els anys 1970-86. La dependència gairebé exclusiva del cafè com a producte d’exportació ha sotmès l’economia d’Uganda a les fluctuacions en el preu d’aquest producte. Actualment hom impulsa la diversificació dels conreus per tal de sortir d’aquesta dependència. El creixement de la població, un dels més alts del món, és un altre factor que alenteix les repercussions de l’incipient creixement econòmic iniciat el 1986 amb l’accés al govern de Yoweri Museveni, el qual aconseguí renegociar el deute exterior del país i atreure ajudes dels estats desenvolupats en canvi d’introduir mesures liberalitzadores (privatització d’empreses, reducció de la despesa pública, facilitats a la inversió, etc.) i fer minvar la inflació.
La geografia humana i la societat
Servei de navegació al llac Victòria
© Xevi Varela
El creixement de la població fou del 38,2‰ en 1990-95. En el mateix període la mitjana mundial era del 15,7‰. El manteniment d’una natalitat molt alta (51,8‰) i la minva de la mortalitat (13,6‰, només quatre punts per sobre de la mitjana mundial), expliquen el gran creixement demogràfic. La densitat és de 97,1 h/km2. El repartiment de la població és irregular: les densitats més fortes es donen a les regions del SE, i les més febles, al N. La població és majoritàriament rural (87,5%), i l’única ciutat que supera els 100.000 h és Kampala. La majoria de la població és bantú; les ètnies principals són els gandes (17,8%), els teso (8,9%), els nkole (8,2%) i els soga (8,2%). La llengua oficial és l’anglès, bé que la població parla diverses llengües bantús i nilòtiques. Tres quartes parts de la població és cristiana, majoritàriament catòlica; hi ha una minoria musulmana, i la resta conserva les pràctiques animistes. Uganda és una república independent dins l’àmbit del Commonwealth. El poder legislatiu és exercit per un parlament unicameral de 284 membres, 216 dels quals són elegits i la resta designats per la presidència. A excepció del partit en el poder, el Moviment de Resistència Nacional (MRN), la resta dels partits polítics són prohibits. El 1995 fou aprovada una constitució democràtica, bé que hom declarà l’extensió del mandat del MRN per cinc anys més. Uganda pertany a l’ONU i a l’OUA.
La història
Les vores del llac Victòria conegueren les primeres manifestacions de l’Homo sapiens a Àfrica. El nord d’Uganda entrà a l’àrea d’una cultura protocamita caucasoide (Capsià de Kenya), sorgida uns 10.000 anys aC, que treballava l’os, la fusta i la ceràmica, i que evolucionà en la cultura sangoana, caracteritzada per les eines petites. A partir del segle XI sorgí el grup dels bantús, que a Uganda s’agrupà en diverses tribus, com els nyoros, i, sobretot, els gandes, que formaren el regne de Buganda. Al segle XVI arribaren tribus nilòtiques ramaderes, però les epidèmies les forçaren a dedicar-se a la pesca, l’agricultura i la guerra. A mitjan segle XVIII els àrabs i els swahilis de Zanzíbar ampliaren llur àrea d’acció cap a l’interior del continent, i establiren relacions amb els regnes de Karagüe, Bunyoro i Buganda, cercant vori i esclaus. Els kabaka o reis de Buganda saquejaren les contrades meridionals i orientals a costa de les tribus haia i sõgo, més endarrerides. Al començament del segle XIX part d’aquest comerç es desvià cap a la vall del Nil. L’explorador S.Baker i el general Gordon intentaren incorporar els regnes de Bunyoro i Buganda al Sudan egipci, però fracassaren. Els primers exploradors europeus, com R. Burton i J.H. Speke (1856-58), arribaren des de Zanzíbar. Entre el 1864 i el 1889 tingueren lloc les exploracions de Baker, Fisher, Thompson, Teleki i Stanley. A partir del 1870 les missions cristianes es multiplicaren. Als regnes de Bunyoro i Buganda sorgí un partit profrancès que recolzà en els pares blancs, un partit probritànic amb el suport de la Church Missionary Society i un partit proàrab. El kabaka Mwanga de Buganda, de religió musulmana, maldà per alliberar-se de les pressions foranes i perseguí els cristians (1886), però un destacament britànic comandat per lord Lugard i organitzat per la Imperial British East African Company, imposà un protectorat (1890). L’administració colonial britànica, organitzada per Harry Johnston, respectà les institucions polítiques de Buganda: la monarquia, el consell de tribu i notables (lukiko) i el consell de govern presidit per un notable. Els altres regnes incorporats al protectorat d’Uganda (Toro, Ankolé i Bunyoro) conservaren també, però en grau menor, llurs monarques i consells. La construcció del ferrocarril entre Mombasa i el llac Victòria (1896-1900) permeté l’increment del comerç i l’inici de la immigració de xinesos i hindús. Hom procedí a fer un repartiment de terres que afavorí la corona anglesa, els colons blancs i els senyors feudals d’Uganda, els quals col·laboraren amb les autoritats colonials. D’aquesta manera, el colonialisme enfortí el sistema feudal. El governador Hesketh Bell introduí el conreu del cotó, que revolucionà l’economia, i realitzà un programa d’obres públiques en funció dels interessos colonials.
El 1921, sobre la base del sistema polític de Buganda, hom intentà un règim autònom i federal controlat pels europeus. Gràcies al conreu del cotó i el cafè, i al marge de l’aristocràcia tradicional, sorgí una burgesia colonial i urbana, la qual, preparada intel·lectualment al col·legi de Makerere (1922), protagonitzà les primeres lluites socials. El 1918 el moviment Jove Buganda reivindicà unes mesures democratitzadores, i el 1921 l’Associació Bataka començà la lluita contra l’aristocràcia feudal de Buganda. A partir del 1913 es formaren també sectes religiosonacionalistes, com la de Malaki Musa Jawa. Després de la Segona Guerra Mundial, durant la qual Uganda col·laborà amb la Gran Bretanya, hi hagué una major participació africana al consell legislatiu de la Federació d’Uganda i als consells locals. El kabaka Mutesa II de Buganda reclamà la independència del seu regne, i els britànics hi accediren (1954-55) per tal d’evitar una revolta general: Buganda romangué dins la federació ugandesa amb una monarquia constitucional. Al mateix temps, però, cristal·litzà una oposició socialitzant, nacionalista i panugandesa, basada en els petits propietaris oposats a la monarquia bugandesa, els quals eren ajudats pels britànics, que, d’aquesta manera, aparegueren com a defensors del progrés i de la democràcia davant una autoritat indígena autocràtica. Hi hagué un floriment de partits, entre els quals destacaren l’Uganda National Congress, el Democratic Party, catòlic, dirigit per B.Kiwanuka, i l’Uganda People’s Congress, dirigit per Milton Obote, tots independentistes i oposats a l’hegemonia de Buganda. Finalment, els unitaristes hagueren d’acceptar l’autonomia hegemònica de Buganda a fi d’obtenir el suport dels grans senyors feudals. L’aliança entre l’Uganda People’s Congress i el partit reial de Buganda (Kabakka Yekka) dugueren Milton Obote al poder, amb Mutesa II com a cap de l’estat. Declarada la independència (1962), Obote menà una política de modernització estructural amb la intenció de suprimir el feudalisme, el tribalisme i el federalisme. El 1966 dirigí un cop d’estat, abolí la monarquia i establí un règim unitari i no parlamentari (constitució del 1966). La seva política progressista obtingué el suport de la nova burgesia estatal, però s’oposà als interessos britànics i als petits propietaris. El comandant en cap de l’exèrcit, Idi Amin Dada, féu un cop d’estat amb el suport britànic (1971) i instaurà un règim militar i dictatorial. Expulsà la població d’origen asiàtic, perseguí la burgesia comercial i intel·lectual i procedí a un nou repartiment de terres a costa dels petits propietaris. El règim es mantingué enmig d’una repressió creixent que deteriorà les relacions amb els estats veïns, Kenya i Tanzània, i amb la Gran Bretanya. Al començament del 1979 un bon nombre d’ugandesos, ajudats eficaçment per les tropes de Tanzània, es revoltaren contra la dictadura d’Amin. Tot seguit es constituí l’Uganda National Liberation Front (UNLF), que dirigí la guerra fins a aconseguir la victòria. Amin, que havia estat ajudat per Líbia, fugí del país, i Yussuf Lule, cap de l’UNLF, assumí el càrrec de cap de l’estat. Després de noves batalles per a derrotar els últims reductes fidels a Amin i de diverses dificultats internes, Lule hagué de dimitir (juny), i l’UNLF, que es declarà responsable del govern per dos anys, nomenà cap de l’estat Godfrey Binaisa. Convocades eleccions generals (desembre del 1980), s’alçà amb majoria absoluta Apollo Milton Obote, cap de l’Uganda People’s Congress (UPC), que esdevingué novament cap d’estat. El seu govern, però, combatut pels grups de l’oposició i, sobretot, pel National Resistance Army (NRA), dirigit per Museveni, es mantingué precàriament fins que fou enderrocat al juliol del 1985 per una revolta militar dirigida per Basilio Okello. L’actuació d’aquest, però, fou aviat combatuda militarment pel NRA, que al gener del 1986 s’apoderà de Kampala i declarà Museveni president del país. Com a resultat del cop d’estat, Uganda fou exclosa del Commonwealth. Un Consell Nacional de la Resistència (CNR), de caràcter provisional, es féu càrrec del cos legislatiu. Hom dotà a la presidència d’amplis poders. L’activitat dels partits polítics fou prohibida, bé que continuaren celebrant-se eleccions amb candidats a títol individual, en les quals Museveni i el CNR foren confirmats en el poder. Museveni intentà d’eliminar la corrupció i inicià una investigació sobre les violacions dels drets humans, a conseqüència de la qual foren destituïts nombrosos membres dels cossos de seguretat. Així mateix, intentà un apropament a la guerrilla contrària al nou règim, fet que li reportà nombrosos enemics a l’interior de les forces armades i en altres sectors. Tanmateix, les victòries de l’exèrcit sobre els rebels l’any 1987 afermaren la posició de Museveni. L’any següent, però, les activitats i els atacs de nombrosos sectors dissidents s’intensificaren.
La situació política s’agreujà amb el retorn, des del 1986, dels nombrosos refugiats que abandonaren el país entre el 1982 i el 1983. Després d’una reorganització ministerial, conseqüència d’unes eleccions per al nou Consell Nacional de Resistència (abril del 1989), Museveni prorrogà, el mes d’octubre, per a un termini de cinc anys, el mandat presidencial que havia de concloure el gener del 1991. Al nord i nord-est del país hi era constant la conflictivitat: el juliol i l’agost del 1988 la regió d’Aura fou sotraguejada per una facció de l’UPDA, l’Exèrcit Democràtic del Poble Ugandès (que no assolí el poder el 1988); al districte de Gulu, la conflictivitat fou protagonitzada per les restes de la secta de l’Esperit Sant; i a l’est del territori l’exèrcit estatal llançà una ofensiva contra l’UPA, l’Exèrcit Popular Unit, ofensiva que fou represa més tard i que ocasionà importants desplaçaments dels habitants de la zona: l’ofensiva, però, s’hagué d’aturar per culpa de la corrupció d’alguns dels comandants de l’exèrcit estatal. Encara durant el 1990 continuaven les activitats d’aquests grups armats, tot i la signatura, el mes de juliol, d’uns acords de pau. L’octubre següent, uns refugiats de Ruanda intentaren d’envair el seu país d’origen a partir de territori ugandès. Malgrat la conflictivitat existent a les regions esmentades, l’índex de creixement del país se situà, el 1990, en un 6%, i foren iniciades algunes mesures de liberalització econòmica, tot i que el constant descens dels preus del cafè —que representava el 95% de les exportacions— enterbolia les perspectives econòmiques, que no aconseguí redreçar la diversificació agrícola, que resultà insuficient, i la crisi només es pogué superar amb l’ajut internacional (el 1992 generà el 80% del pressupost de l’estat). Però el president Museveni féu un gran esforç per a controlar l’economia: reduí la inflació, privatitzà el sector públic, retornà els béns confiscats als asiàtics en temps d’Idi Amin, i féu repatriar els estalvis de la diàspora ugandesa. També inicià una tasca de normalització política mitjançant la descentralització, la restauració de la monarquia buganda i l’amnistia a alguns guerrillers, reforma que es plasmà en la nova constitució del 1995. Tot i que Museveni prohibí els partits, instaurà una ‘democràcia de base’ que li atorgà un cert suport popular. Progressivament anà minvant l’activitat armada de l’Exèrcit de Resistència del Senyor, de l’Exèrcit Ugandès del Poble i de les bandes de lladres. El 1993 s’inicià la desmobilització d’una part de l’exèrcit. Després d’haver ajudat decisivament a l’arribada al poder de Laurent Kabila a l’antic Zaire (maig del 1997), al març del 1998 el règim del president Yoweri Museveni s’embarcà en una altra campanya militar, juntament amb Ruanda, però aquesta vegada amb l’objectiu d’obstaculitzar els intents del president Kabila de desfer-se dels privilegis guanyats pels seus socis durant la guerra anterior i relacionats amb el control de les principals rutes d’exportació i contraban. També esclataren nous combats a tota la geografia del país protagonitzats per diferents grups armats; així, l’Exèrcit de Resistència del Senyor (LRA), al nord, i les Forces Armades Democràtiques Aliades, a l’oest, protagonitzaren importants enfrontaments. Al març del 1998, el president dels Estats Units, Bill Clinton, visità el país i refermà la seva aliança amb Uganda i Museveni, peces clau de la seva estratègia regional de contenció davant el Sudan islamista. Les acusacions de corrupció i les lluites internes del règim portaren a una reorganització del govern a l’abril del 1999, i Apolo Nsibambi esdevingué primer ministre. Les pressions internacionals i internes per a constituir un sistema multipartidista desembocaren en la convocatòria d’un referèndum al juny del 2000, que fou guanyat per l’opció immobilista representada pel ‘sistema del Moviment’ (règim del Moviment de Resistència Nacional, partit de Museveni) amb un 90% dels vots, en un context de boicot de l’oposició, tot i la validació del referèndum pels observadors internacionals. En les eleccions presidencials del març del 2001 Museveni fou reelegit amb el 69,3% del vots enfront el 27,8% de principal rival, Kizza Besigye, malgrat les reiterades denúncies de frau electoral.
L’any 2001, després de l’assassinat del president congolès Kabila, Museveni reforçà la seva posició diplomàtica a la zona i, al mes de juliol, signà un acord bilateral amb Joseph Kabila on adoptà el compromís de retirar els seus soldats del Congo. Les eleccions legislatives celebrades al juny, caracteritzades per l’escassa participació i greus disturbis, anunciaren la nova victòria de Museveni i el seu ‘Moviment’. Els primers anys del segle XXI cresqueren les veus crítiques contra el que es consideraven procediments autoritaris de Museveni, el qual condicionà la legalització dels partits polítics en canvi d’eliminar de la constitució el límit de mandats presidencials, mesures que dugué a terme al juliol del 2005 amb la celebració d’un referèndum i amb una reforma constitucional, respectivament. Tanmateix, la seva gestió econòmica continuà, aquests anys, apareixent com un exemple de redreçament després d’un període catastròfic. El considerable ritme de creixement i l’acceptable estabilitat política afavoriren una assistència sostinguda de les institucions financeres internacionals, que els anys 2000 i 2001 procediren a reduir substancialment el deute extern ugandès. Després de la crisi dels Grans Llacs (Uganda fou acusada de no mantenir la neutralitat, i el 2005 el Tribunal Internacional de Justícia de la Haia condemnà Uganda a compensar la República Democràtica del Congo per la seva intervenció en aquest país entre 1998 i 2003), al maig del 2003 es retiraren les darreres tropes ugandeses de la República Democràtica del Congo, des d’on arribà un gran nombre de refugiats en territori ugandès. El conflicte més greu restà localitzat al N, on s’enfrontaven el govern amb l’Exèrcit de Resistència del Senyor de Joseph Kony, d’ideologia messiànica i procediments de provada brutalitat, tal com el 2005 reconegué el Tribunal Penal Internacional, que dictà ordres de cerca i captura de Kony i altres líders del grup. La violència provocà més de mig milió de refugiats i una de les crisis humanitàries més greus, malgrat les declaracions governamentals d’haver sufocat la rebel·lió. Al març del 2002 Uganda i el Sudan signaren un acord per a combatre conjuntament la guerrilla, i gairebé tres anys després ambdues parts mantingueren el primer contacte directe. Al juliol de 2006 s’iniciaren converses al Sudan entre el govern ugandès i la guerrilla, que es concretaren a l’agost en una treva i al febrer de 2008 en un altoelfoc permanent. Al llarg de tot aquest procés, la inestabilitat al N continuà i les rebel·lions suscitaren una resposta de l’exèrcit que les Nacionas Unides titllaren de desproporcionada (novembre de 2006) i, d’altra banda, el gran nombre de desplaçats pel conflicte obligà l’ONU a incrementar els enviaments d’aliments a la regió. Al febrer de 2006 Museveni es consolidà en el poder en guanyar clarament les eleccions multipartidistes (tot i que el novembre anterior ordenà empresonar durant prop de dos mesos el seu principal rival Kizza Besigye).