La geografia física
El relleu del país és constituït per les vastes planures del sòcol paleozoic, inclinat de N a S, amb una altitud de 1.100 a 1.800 m. A l’E i a l’W hi ha els grans sistemes muntanyosos de l’Elgon (4.320 m) i del Ruwenzori (5.119 m). Al centre de la plana hi ha els llacs Kyoga i Kwania, i al llarg de la depressió del Rift Valley els llacs Albert, George i Edward. El clima és equatorial suavitzat per l’altitud, les temperatures són elevades (entre 19°C i 25°C de temperatura màxima anual) i les pluges tenen la màxima de març a juny i de setembre a novembre (1.600 mm/any). El riu més important és el Nil Victòria, que comunica els llacs Kyoga i Albert. La vegetació té, en general, caràcter de selva seca o de sabana, amb intercalació de galeries de bosc humit. A les terres del N, més àrides, augmenta la proporció de vegetals espinosos. A la regió muntanyosa i a les vores del llac Victòria hi ha claps de selva pluvial.
La geografia econòmica i l’economia
L’agricultura i la ramaderia són tradicionalment la base econòmica del país (50% del PIB i 80% de la població activa el 1995), però, des del final del segle XX, la diversificació de l’economia ha reduït considerablement el pes relatiu del sector primari: el conjunt de l’agricultura, la ramaderia, la silvicultura i la pesca aportava entorn del 26% del PIB el 2025.
Prop d’un terç de la superfície és conreada, destinada en gran part a la subsistència: mill, blat de moro, melca, moniatos, mandioca, patates, llegums i arròs són els principals conreus. Pel que fa als conreus comercials, el cafè, conreat als vessants de l’Elgon i del Ruwenzori, és el producte agrícola principal (el 1995 acaparava les tres quartes parts de les exportacions), juntament amb el cotó, el te, el blat de moro (esdevingut conreu comercial en la dècada del 1980), la canya de sucre, el cacau, el tabac, els plàtans i les hortalisses.
La ramaderia, important sobretot en determinades regions del país, és formada principalment per bestiar boví, cabrum, oví i porcí i per aviram, i proporciona carn, llet, cuir i ous. El 7,6% de la superfície del país és dedicada a prats i pastures. La pesca té una importància econòmica considerable per al consum interior i es concentra als Grans Llacs (especialment al Victòria) i als rius que hi comuniquen (hi neix el Nil). El bosc ocupava entorn d’una quarta part del territori i era una font important de recursos en la dècada del 1990, però des d’aleshores ha disminuït notablement, sotmès a una forta pressió per l’expansió agrícola, el creixement demogràfic i l’explotació de la fusta.
Uganda posseeix recursos miners, entre els quals destaquen l’or, el coure i el cobalt (Kilembe), el tungstè (Kirwa i Kaliro), el ferro, els fosfats, l’estany, la columbita, la cassiterita i les terres rares. També hi ha sal, beril, turmalina i amiant. Una importància estratègica especial han adquirit les reserves de petroli descobertes a la conca del llac Albert. El desenvolupament dels jaciments de Tilenga i Kingfisher comportà grans inversions en infraestructures i, des del 2024, avançà la construcció de l’East African Crude Oil Pipeline (EACOP), oleoducte d’uns 1.443 km destinat a transportar el cru fins al port tanzà de Tanga. L’energia elèctrica produïda per l’històric conjunt hidroelèctric d’Owen Falls, actualment Nalubaale, i per les centrals de Bujagali, Isimba i Karuma —aquesta darrera, de 600 MW, posada en servei comercial el 2024— ha permès augmentar considerablement la producció i mantenir les exportacions d’electricitat als països veïns.
La indústria ha augmentat considerablement el seu pes des de la dècada del 1990, quan representava el 5% del PIB i ocupava el 6,4% de la població activa, i, juntament amb la construcció, representava prop del 24% del PIB el 2025. Les principals activitats manufactureres són la transformació de productes agrícoles i alimentaris, les begudes, els productes tèxtils, el ciment i altres materials de construcció, els productes químics i farmacèutics, la metal·lúrgia (acer a Jinja) i les manufactures de fusta i tabac. Els serveis constitueixen l’altre gran component de l’economia, amb una importància creixent del comerç, les telecomunicacions, els serveis financers, el transport i el turisme. El PIB experimentà un creixement real del 6,3% el 2025.
La xarxa de transports és predominantment viària. El 2025 la xarxa de carreteres nacionals tenia uns 21.200 km, dels quals uns 6.207 km eren asfaltats. El ferrocarril, que connecta Uganda amb Kenya i dona accés al port de Mombasa, té un pes molt inferior al transport per carretera, bé que s’han impulsat projectes de rehabilitació i ampliació de les connexions ferroviàries regionals. La navegació interior es desenvolupa principalment als llacs Victòria, Kyoga i Albert i en alguns trams del Nil. La manca de litoral condiciona fortament el comerç exterior i fa que Uganda depengui dels corredors de transport que comuniquen el país principalment amb els ports de Mombasa, a Kenya, i Dar es Salaam, a Tanzània. El 1983 hom inaugurà un servei de transbordadors ferroviaris entre Jinja i Mwanza, port tanzà del llac Victòria connectat per ferrocarril amb la costa de l’Índic, amb períodes d’activitat desigual. El principal aeroport internacional és el d’Entebbe.
Servei de navegació al llac Victòria
© Xevi Varela
El comerç exterior és tradicionalment deficitari. El 2024 les importacions de béns, per valor d’uns 13.833 milions de dòlars, superaren àmpliament les exportacions, d’uns 8.039 milions. Uganda importa principalment combustibles i productes derivats del petroli, maquinària i vehicles, productes químics i farmacèutics, metalls i altres manufactures. Per la seva part, les exportacions s’han diversificat considerablement des de la dècada del 1990: l’or n’ha esdevingut el principal producte, seguit del cafè, que manté un pes destacat, i d’altres productes agrícoles, com el cacau, el te i el blat de moro. En aquest mateix període també han canviat substancialment els principals socis comercials, amb una pèrdua de pes especialment de la Gran Bretanya i els Estats Units. El 2024 els Emirats Àrabs Units constituïen el principal mercat de les exportacions ugandeses, seguits de la Unió Europea, Kenya i Hong Kong, mentre que entre els principals proveïdors destacaven la Xina, Tanzània, els Emirats Àrabs Units, l’Índia i Kenya.
L’economia d’Uganda, que el 1994 tenia una renda per habitant d’uns 200 dòlars, experimentà una expansió considerable des de l’accés al poder de Yoweri Museveni el 1986. Després dels efectes de la inestabilitat política i els conflictes armats de les dècades del 1970 i el 1980, el govern impulsà, amb el suport de les institucions financeres internacionals, un programa de liberalització econòmica, privatització d’empreses públiques, control de la inflació i atracció de la inversió estrangera. L’economia es diversificà progressivament i reduí la dependència del cafè com a principal font de divises, alhora que augmentà el pes de la indústria i els serveis. El PIB per habitant superava els 1.200 dòlars el 2025 i aquell any l’economia cresqué un 6,3%. Malgrat aquest creixement, Uganda manté importants desequilibris estructurals, entre els quals destaquen la pobresa, l’elevada informalitat i baixa productivitat de bona part de l’ocupació, el ràpid creixement demogràfic, les mancances en infraestructures i serveis públics i l’augment de l’endeutament públic. Les inversions vinculades a l’explotació dels jaciments petrolífers del llac Albert han constituït, des de la dècada del 2020, un nou factor de creixement i d’atracció de capital estranger.
La geografia humana i la societat
Uganda és un dels estats més poblats de l’Àfrica oriental i des de la segona meitat del segle XX presenta un creixement demogràfic elevat. En el període 1990-95, el creixement de la població fou del 38,2‰ anual, molt superior a la mitjana mundial (15,7‰), resultat del manteniment d’una natalitat molt alta (51,8‰) i de la disminució de la mortalitat (13,6‰, només quatre punts per sobre de la mitjana mundial). Des d’aleshores, tant la natalitat com la mortalitat han disminuït i el ritme de creixement s’ha moderat, bé que continua essent un dels més elevats del món. La població, que era d’uns 17,5 milions d’habitants el 1990, arribà als 45.905.417 habitants segons el cens del 2024. La població ugandesa es caracteritza, a més, per una estructura d’edats molt jove.
El repartiment de la població és irregular: les densitats més elevades es concentren a les regions centrals i meridionals, especialment a l’entorn del llac Victòria i de Kampala, mentre que el nord-est és molt menys poblat. L’augment de la població ha comportat un fort increment de la densitat mitjana, que ha passat dels 97,1 h/km² de mitjan dècada del 1990 a prop de 190 h/km² el 2024. Tradicionalment, la població ha estat majoritàriament rural: a mitjan dècada del 1990 ho era encara el 87,5%. Des d’aleshores, però, Uganda ha experimentat un procés d’urbanització considerable, paral·lel al fort creixement demogràfic. Kampala és la capital, la ciutat més poblada i el principal centre econòmic del país, i forma una extensa aglomeració amb els nuclis de l’entorn. Altres centres urbans importants són Gulu, Mbarara, Jinja, Mbale, Masaka, Arua i Fort Portal.
La majoria de la població pertany a pobles bantús, establerts principalment al centre, el sud i l’oest del país, entre els quals destaquen els gandes (baganda), el grup més nombrós, els nkole (banyankole), els soga (basoga) i els kiga (bakiga). Al nord i a l’est predominen diversos pobles nilòtics i sudànics, entre els quals destaquen els teso (iteso), els lango i els acholi.
L’anglès i el suahili són llengües oficials, i entre les nombroses llengües autòctones sobresurt el luganda, àmpliament utilitzat al centre del país i en les comunicacions interètniques. La població és majoritàriament cristiana, dividida principalment entre catòlics i diverses confessions protestants i anglicanes, i hi ha una minoria musulmana significativa.
Uganda és una república presidencialista independent dins l’àmbit del Commonwealth. La Constitució del 1995, posteriorment reformada en diverses ocasions, estableix un sistema presidencial i un poder legislatiu exercit per un parlament unicameral. El sistema polític, inicialment articulat entorn del Moviment de Resistència Nacional (MRN) i amb fortes restriccions a l’activitat dels altres partits, esdevingué formalment multipartidista arran del referèndum constitucional del 2005. Malgrat això, l’MRN ha mantingut des d’aleshores una clara hegemonia política. La 12a legislatura, iniciada el maig del 2026, era formada per més de 550 membres, entre representants elegits per circumscripcions, representants femenines dels districtes i ciutats, representants de les forces armades i de diversos col·lectius socials. Uganda és membre de l’ONU, de la Unió Africana (UA) —fins el 2002, Organització de la Unitat Africana (OUA), de la qual també formà part— i de la Comunitat de l’Àfrica Oriental (EAC), de la qual fou membre fundador el 2000.
Kampala
© Xevi Varela
La història
Les vores del llac Victòria conegueren les primeres manifestacions de l’Homo sapiens a Àfrica. El nord d’Uganda entrà a l’àrea d’una cultura protocamita caucasoide (Capsià de Kenya), sorgida uns 10.000 anys aC, que treballava l’os, la fusta i la ceràmica, i que evolucionà en la cultura sangoana, caracteritzada per les eines petites. A partir del segle XI sorgí el grup dels bantús, que a Uganda s’agrupà en diverses tribus, com els nyoros, i, sobretot, els gandes, que formaren el regne de Buganda. Al segle XVI arribaren tribus nilòtiques ramaderes, però les epidèmies les forçaren a dedicar-se a la pesca, l’agricultura i la guerra. A mitjan segle XVIII els àrabs i els swahilis de Zanzíbar ampliaren llur àrea d’acció cap a l’interior del continent, i establiren relacions amb els regnes de Karagüe, Bunyoro i Buganda, cercant vori i esclaus. Els kabaka o reis de Buganda saquejaren les contrades meridionals i orientals a costa de les tribus haia i sõgo, més endarrerides.
Al començament del segle XIX part d’aquest comerç es desvià cap a la vall del Nil. L’explorador S. Baker i el general Gordon intentaren incorporar els regnes de Bunyoro i Buganda al Sudan egipci, però fracassaren. Els primers exploradors europeus, com R. Burton i J.H. Speke (1856-58), arribaren des de Zanzíbar. Entre el 1864 i el 1889 tingueren lloc les exploracions de Baker, Fisher, Thompson, Teleki i Stanley. A partir del 1870 les missions cristianes es multiplicaren. Als regnes de Bunyoro i Buganda sorgí un partit profrancès que recolzà en els pares blancs, un partit probritànic amb el suport de la Church Missionary Society i un partit proàrab. El kabaka Mwanga de Buganda, de religió musulmana, maldà per alliberar-se de les pressions foranes i perseguí els cristians (1886), però un destacament britànic comandat per lord Lugard i organitzat per la Imperial British East African Company, imposà un protectorat (1890). L’administració colonial britànica, organitzada per Harry Johnston, respectà les institucions polítiques de Buganda: la monarquia, el consell de tribu i notables (lukiko) i el consell de govern presidit per un notable. Els altres regnes incorporats al protectorat d’Uganda (Toro, Ankolé i Bunyoro) conservaren també, però en grau menor, llurs monarques i consells. La construcció del ferrocarril entre Mombasa i el llac Victòria (1896-1900) permeté l’increment del comerç i l’inici de la immigració de xinesos i hindús. Hom procedí a fer un repartiment de terres que afavorí la corona anglesa, els colons blancs i els senyors feudals d’Uganda, els quals col·laboraren amb les autoritats colonials. D’aquesta manera, el colonialisme enfortí el sistema feudal. El governador Hesketh Bell introduí el conreu del cotó, que revolucionà l’economia, i realitzà un programa d’obres públiques en funció dels interessos colonials.
El 1921, sobre la base del sistema polític de Buganda, hom intentà un règim autònom i federal controlat pels europeus. Gràcies al conreu del cotó i el cafè, i al marge de l’aristocràcia tradicional, sorgí una burgesia colonial i urbana, la qual, preparada intel·lectualment al col·legi de Makerere (1922), protagonitzà les primeres lluites socials. El 1918 el moviment Jove Buganda reivindicà unes mesures democratitzadores, i el 1921 l’Associació Bataka començà la lluita contra l’aristocràcia feudal de Buganda. A partir del 1913 es formaren també sectes religiosonacionalistes, com la de Malaki Musa Jawa.
Després de la Segona Guerra Mundial, durant la qual Uganda col·laborà amb la Gran Bretanya, hi hagué una major participació africana al consell legislatiu de la Federació d’Uganda i als consells locals. El kabaka Mutesa II de Buganda reclamà la independència del seu regne, i els britànics hi accediren (1954-55) per tal d’evitar una revolta general: Buganda romangué dins la federació ugandesa amb una monarquia constitucional. Al mateix temps, però, cristal·litzà una oposició socialitzant, nacionalista i panugandesa, basada en els petits propietaris oposats a la monarquia bugandesa, els quals eren ajudats pels britànics, que, d’aquesta manera, aparegueren com a defensors del progrés i de la democràcia davant una autoritat indígena autocràtica. Hi hagué un floriment de partits, entre els quals destacaren l’Uganda National Congress, el Democratic Party, catòlic, dirigit per B. Kiwanuka, i l’Uganda People’s Congress, dirigit per Milton Obote, tots independentistes i oposats a l’hegemonia de Buganda. Finalment, els unitaristes hagueren d’acceptar l’autonomia hegemònica de Buganda a fi d’obtenir el suport dels grans senyors feudals. L’aliança entre l’Uganda People’s Congress i el partit reial de Buganda (Kabakka Yekka) dugueren Milton Obote al poder, amb Mutesa II com a cap de l’estat.
Declarada la independència (1962), Obote menà una política de modernització estructural amb la intenció de suprimir el feudalisme, el tribalisme i el federalisme. El 1966 dirigí un cop d’estat, abolí la monarquia i establí un règim unitari i no parlamentari (constitució del 1966). La seva política progressista obtingué el suport de la nova burgesia estatal, però s’oposà als interessos britànics i als petits propietaris. El comandant en cap de l’exèrcit, Idi Amin Dada, feu un cop d’estat amb el suport britànic (1971) i instaurà un règim militar i dictatorial. Expulsà la població d’origen asiàtic, perseguí la burgesia comercial i intel·lectual i procedí a un nou repartiment de terres a costa dels petits propietaris. El règim es mantingué enmig d’una repressió creixent que deteriorà les relacions amb els estats veïns, Kenya i Tanzània, i amb la Gran Bretanya.
Al començament del 1979 un bon nombre d’ugandesos, ajudats eficaçment per les tropes de Tanzània, es revoltaren contra la dictadura d’Amin. Tot seguit es constituí l’Uganda National Liberation Front (UNLF), que dirigí la guerra fins a aconseguir la victòria. Amin, que havia estat ajudat per Líbia, fugí del país, i Yussuf Lule, cap de l’UNLF, assumí el càrrec de cap de l’estat. Després de noves batalles per a derrotar els últims reductes fidels a Amin i de diverses dificultats internes, Lule hagué de dimitir (juny), i l’UNLF, que es declarà responsable del govern per dos anys, nomenà cap de l’estat Godfrey Binaisa. Convocades eleccions generals (desembre del 1980), s’alçà amb majoria absoluta Apollo Milton Obote, cap de l’Uganda People’s Congress (UPC), que esdevingué novament cap d’estat. El seu govern, però, combatut pels grups de l’oposició i, sobretot, pel National Resistance Army (NRA), dirigit per Museveni, es mantingué precàriament fins que fou enderrocat al juliol del 1985 per una revolta militar dirigida per Basilio Okello. L’actuació d’aquest, però, fou aviat combatuda militarment pel NRA, que al gener del 1986 s’apoderà de Kampala i declarà Museveni president del país. Com a resultat del cop d’estat, Uganda fou exclosa del Commonwealth. Un Consell Nacional de la Resistència (CNR), de caràcter provisional, es feu càrrec del cos legislatiu. Hom dotà a la presidència d’amplis poders. L’activitat dels partits polítics fou prohibida, bé que continuaren celebrant-se eleccions amb candidats a títol individual, en les quals Museveni i el CNR foren confirmats en el poder. Museveni intentà d’eliminar la corrupció i inicià una investigació sobre les violacions dels drets humans, a conseqüència de la qual foren destituïts nombrosos membres dels cossos de seguretat. Així mateix, intentà un apropament a la guerrilla contrària al nou règim, fet que li reportà nombrosos enemics a l’interior de les forces armades i en altres sectors. Tanmateix, les victòries de l’exèrcit sobre els rebels l’any 1987 afermaren la posició de Museveni. L’any següent, però, les activitats i els atacs de nombrosos sectors dissidents s’intensificaren.
La situació política s’agreujà amb el retorn, des del 1986, dels nombrosos refugiats que abandonaren el país entre el 1982 i el 1983. Després d’una reorganització ministerial, conseqüència d’unes eleccions per al nou Consell Nacional de Resistència (abril del 1989), Museveni prorrogà, el mes d’octubre, per a un termini de cinc anys, el mandat presidencial que havia de concloure el gener del 1991. Al nord i nord-est del país hi era constant la conflictivitat: el juliol i l’agost del 1988 la regió d’Aura fou sotraguejada per una facció de l’UPDA, l’Exèrcit Democràtic del Poble Ugandès (que no assolí el poder el 1988); al districte de Gulu, la conflictivitat fou protagonitzada per les restes de la secta de l’Esperit Sant; i a l’est del territori l’exèrcit estatal llançà una ofensiva contra l’UPA, l’Exèrcit Popular Unit, ofensiva que fou represa més tard i que ocasionà importants desplaçaments dels habitants de la zona: l’ofensiva, però, s’hagué d’aturar per culpa de la corrupció d’alguns dels comandants de l’exèrcit estatal. Encara durant el 1990 continuaven les activitats d’aquests grups armats, tot i la signatura, el mes de juliol, d’uns acords de pau. L’octubre següent, uns refugiats de Ruanda intentaren d’envair el seu país d’origen a partir de territori ugandès.
Malgrat la conflictivitat existent a les regions esmentades, l’índex de creixement del país se situà, el 1990, en un 6%, i foren iniciades algunes mesures de liberalització econòmica, tot i que el constant descens dels preus del cafè —que representava el 95% de les exportacions— enterbolia les perspectives econòmiques, que no aconseguí redreçar la diversificació agrícola, que resultà insuficient, i la crisi només es pogué superar amb l’ajut internacional (el 1992 generà el 80% del pressupost de l’estat). Però el president Museveni feu un gran esforç per a controlar l’economia: reduí la inflació, privatitzà el sector públic, retornà els béns confiscats als asiàtics en temps d’Idi Amin, i feu repatriar els estalvis de la diàspora ugandesa. També inicià una tasca de normalització política mitjançant la descentralització, la restauració de la monarquia buganda i l’amnistia a alguns guerrillers, reforma que es plasmà en la nova constitució del 1995. Tot i que Museveni prohibí els partits, instaurà una ‘democràcia de base’ que li atorgà un cert suport popular. Progressivament anà minvant l’activitat armada de l’Exèrcit de Resistència del Senyor, de l’Exèrcit Ugandès del Poble i de les bandes de lladres. El 1993 s’inicià la desmobilització d’una part de l’exèrcit. Després d’haver ajudat decisivament a l’arribada al poder de Laurent Kabila a l’antic Zaire (maig del 1997), al març del 1998 el règim del president Yoweri Museveni s’embarcà en una altra campanya militar, juntament amb Ruanda, però aquesta vegada amb l’objectiu d’obstaculitzar els intents del president Kabila de desfer-se dels privilegis guanyats pels seus socis durant la guerra anterior i relacionats amb el control de les principals rutes d’exportació i contraban. També esclataren nous combats a tota la geografia del país protagonitzats per diferents grups armats; així, l’Exèrcit de Resistència del Senyor (LRA), al nord, i les Forces Armades Democràtiques Aliades, a l’oest, protagonitzaren importants enfrontaments. Al març del 1998, el president dels Estats Units, Bill Clinton, visità el país i refermà la seva aliança amb Uganda i Museveni, peces clau de la seva estratègia regional de contenció davant el Sudan islamista. Les acusacions de corrupció i les lluites internes del règim portaren a una reorganització del govern a l’abril del 1999, i Apolo Nsibambi esdevingué primer ministre. Les pressions internacionals i internes per a constituir un sistema multipartidista desembocaren en la convocatòria d’un referèndum al juny del 2000, que fou guanyat per l’opció immobilista representada pel ‘sistema del Moviment’ (règim del Moviment de Resistència Nacional, partit de Museveni) amb un 90% dels vots, en un context de boicot de l’oposició, tot i la validació del referèndum pels observadors internacionals. En les eleccions presidencials del març del 2001 Museveni fou reelegit amb el 69,3% del vots enfront el 27,8% de principal rival, Kizza Besigye, malgrat les reiterades denúncies de frau electoral.
L’any 2001, després de l’assassinat del president congolès Kabila, Museveni reforçà la seva posició diplomàtica a la zona i, al mes de juliol, signà un acord bilateral amb Joseph Kabila on adoptà el compromís de retirar els seus soldats del Congo. Les eleccions legislatives celebrades al juny, caracteritzades per l’escassa participació i greus disturbis, anunciaren la nova victòria de Museveni i el seu ‘Moviment’. Els primers anys del segle XXI cresqueren les veus crítiques contra el que es consideraven procediments autoritaris de Museveni, el qual condicionà la legalització dels partits polítics en canvi d’eliminar de la constitució el límit de mandats presidencials, mesures que dugué a terme al juliol del 2005 amb la celebració d’un referèndum i amb una reforma constitucional, respectivament. Tanmateix, la seva gestió econòmica continuà, aquests anys, apareixent com un exemple de redreçament després d’un període catastròfic. El considerable ritme de creixement i l’acceptable estabilitat política afavoriren una assistència sostinguda de les institucions financeres internacionals, que els anys 2000 i 2001 procediren a reduir substancialment el deute extern ugandès. Després de la crisi dels Grans Llacs (Uganda fou acusada de no mantenir la neutralitat, i el 2005 el Tribunal Internacional de Justícia de la Haia condemnà Uganda a compensar la República Democràtica del Congo per la seva intervenció en aquest país entre 1998 i 2003), al maig del 2003 es retiraren les darreres tropes ugandeses de la República Democràtica del Congo, des d’on arribà un gran nombre de refugiats en territori ugandès. El conflicte més greu restà localitzat al N, on s’enfrontaven el govern amb l’Exèrcit de Resistència del Senyor (Lord’s Resistance Army, LRA) de Joseph Kony, d’ideologia messiànica i procediments de provada brutalitat, tal com el 2005 reconegué el Tribunal Penal Internacional, que dictà ordres de cerca i captura de Kony i altres líders del grup. La violència provocà més de mig milió de refugiats i una de les crisis humanitàries més greus, malgrat les declaracions governamentals d’haver sufocat la rebel·lió. Al març del 2002 Uganda i el Sudan signaren un acord per a combatre conjuntament la guerrilla, i gairebé tres anys després ambdues parts mantingueren el primer contacte directe. Al juliol del 2006 s’iniciaren converses al Sudan entre el govern ugandès i la guerrilla, que es concretaren a l’agost en una treva i al febrer del 2008 en un altoelfoc permanent. Al llarg de tot aquest procés, la inestabilitat al N continuà i les rebel·lions suscitaren una resposta de l’exèrcit que les Nacionas Unides titllaren de desproporcionada (novembre del 2006) i, d’altra banda, el gran nombre de desplaçats pel conflicte obligà l’ONU a incrementar els enviaments d’aliments a la regió.
En les eleccions presidencials del febrer del 2006, les primeres celebrades després del restabliment del multipartidisme, Yoweri Museveni fou reelegit amb prop del 60% dels vots, davant del principal candidat de l’oposició, Kizza Besigye, del Forum for Democratic Change (FDC), qui el novembre del 2005 fou empresonat durant prop de dos mesos per ordre presidencial. Museveni tornà a imposar-se en les eleccions del 2011 i del 2016, enmig de les denúncies de l’oposició sobre irregularitats electorals i de les crítiques per les restriccions a les llibertats polítiques.
El desembre del 2017 el Parlament aprovà una reforma constitucional que suprimí el límit de 75 anys per a presentar-se a la presidència, després que el 2005 ja hagués estat eliminat el límit de dos mandats, reformes que permeteren a Museveni prolongar la seva permanència en el poder.
Durant la dècada del 2010 adquiriren una importància creixent les Forces Democràtiques Aliades (Allied Democratic Forces, ADF), grup armat d’origen ugandès establert des dels anys noranta principalment a l’est de la República Democràtica del Congo. L’organització intensificà les seves activitats a partir del 2013 i, sota el lideratge de Musa Baluku, s’aproximà a l’Estat Islàmic, al qual jurà lleialtat el 2019. Després de diversos atemptats atribuïts a les ADF a Uganda, entre els quals els atemptats suïcides perpetrats a Kampala el novembre del 2021, el govern ugandès inicià aquell mateix mes una intervenció militar a l’est de la República Democràtica del Congo, en cooperació amb les forces congoleses, per combatre l’organització.
El 2014 el Tribunal Constitucional anul·là per defectes de procediment una llei que agreujava fortament la persecució de les relacions homosexuals. El maig del 2023, però, Museveni promulgà una nova llei contra l’homosexualitat, que establí penes de presó molt severes i, en determinats supòsits qualificats d’homosexualitat agreujada, la pena de mort. L’abril del 2024 el Tribunal Constitucional n’anul·là algunes disposicions, però en mantingué el gruix. La llei provocà una àmplia condemna internacional i accentuà les tensions d’Uganda amb els Estats Units i altres països occidentals.
En les eleccions del gener del 2021 Museveni obtingué un sisè mandat presidencial. El seu principal rival fou el músic i diputat Robert Kyagulanyi Ssentamu, conegut artísticament com a Bobi Wine, cap de la National Unity Platform (NUP), que aconseguí mobilitzar especialment els sectors urbans i la població jove. La campanya i el procés electoral estigueren marcats per la repressió de l’oposició, detencions, episodis de violència i restriccions de les comunicacions. Bobi Wine rebutjà els resultats oficials, que atorgaren la victòria a Museveni.
Durant els anys següents augmentaren les crítiques internes i internacionals al govern per les restriccions de la llibertat d’expressió i de reunió, la persecució de dirigents i militants opositors i la reducció de l’espai d’actuació de les organitzacions de la societat civil. Al mateix temps, l’explotació dels importants jaciments de petroli de la regió del llac Albert i la construcció de l’oleoducte East African Crude Oil Pipeline (EACOP), entre Uganda i el port tanzà de Tanga, es convertiren en un dels principals projectes estratègics del govern, malgrat les controvèrsies pels seus efectes ambientals i socials.
Museveni fou novament reelegit en les eleccions presidencials del gener del 2026, i accedí a un setè mandat consecutiu. Bobi Wine tornà a ser el seu principal adversari i novament les eleccions es desenvoluparen en un context de fortes restriccions sobre l’oposició i de denúncies sobre la repressió dels seus dirigents i partidaris, cosa que accentuà les crítiques sobre la deriva autoritària del règim.