Conservador en cap de la Gallerie degli Uffizzi de Florència, el 1966 hagué de fer front al efectes de la crescuda del riu Arno, que malmeté moltes obres del museu. El 1970 fou nomenat director del nou institut de conservació i restauració, conegut com a Opificio delle Pietre Dure, i el 1978 obrí a Florència una Scuola di Restauro. Dugué a terme la restauració de moltes peces cabdals, entre les quals el Sant Crist de Cimabue (1966-76), exposat a Barcelona el 1883. A partir de la pràctica de la restauració desenvolupà noves tècniques i elaborà propostes metodològiques que es recullen en publicacions com ara Teoria del Restauro e unità di metodologia (1978-81). El 1983 fou nomenat director de l'Istituto Centrale per il Restauro, a Roma, càrrec que ocupà fins el 1987. Com a historiador de l’art és autor de monografies entorn d’artistes del Renaixement.