Unifred

(?, ? — ?, després del 864)

Comte de Barcelona, potser de Girona i d’Empúries, de Rosselló, de Narbona i d’altres comtats septimans (857-864).

La seva procedència és controvertida. El 857 Carles II el Calb li encomanà el marquesat de Gòtia, en substitució del destituït Odalric, a més dels comtats de Beaune i Autun, a Borgonya, que havia pres el traïdor Isembard. El mateix 857 negocià un tractat de pau i amistat amb el governador de Saragossa ‘Abd al-Uwar, el qual li permeté de passar l’any 858 a França, on ajudà Carles el Calb en la defensa del regne contra els normands, contra una invasió de Lluís II el Germànic i contra les dissidències de la noblesa. Al juny del 859 aconseguí de Carles el Calb a Attigny tres preceptes per a uns indígenes de Septimània i Catalunya: un tal Isembert, un Gomesind de la família vescomtal de Narbona-Rosselló i un Oriol, fill del comte Alaric d’Empúries i net del comte Berà I.

Segons historiadors àrabs, la pau del 857 es trencà el 861, quan un exèrcit sarraí atacà Barcelona, sense prendre-la. El 862 esclataren de nou les dissidències a l’interior del regne franc, especialment a les regions meridionals, on els nobles aquitans volgueren oposar el rei Carles II el Jove d’Aquitània al seu pare Carles el Calb. En aquesta ocasió Unifred se sumà a la revolta i, acusat de bausia, fou formalment destituït: atribució de béns fiscals del Montseny a un comte Sunyer i al bisbe Frodoí (862). Perseverà, però, en la revolta i prengué Tolosa, acció en la qual degué morir el comte Ramon I (863), cap de la noblesa fidel a Carles el Calb.

El domini sobre la ciutat de Tolosa, que Unifred sabé defensar d’un atac dels normands (864), segurament significà també un cert control sobre el comtat tolosà i el de Carcassona-Rasès, i fins potser els de Pallars i Ribagorça. Conjugant l’actuació militar i la diplomàcia, el rei Carles el Calb aconseguí finalment d’aïllar el rebel, que a la fi del 864, sentint-se amenaçat, fugí cap a Itàlia, on tenia propietats.