Associat al govern en vida del seu pare, dirigí abans del 916 la reconquesta de les terres centrals de Ribagorça, envaïdes pels sarraïns de Muḥammad al-Tawīl el 908. Es casà, també abans del 916, amb Toda d’Aragó, matrimoni que li facilità l’expansió per terres de Sobrarb, d’on expulsà els sarraïns i repoblà. A la mort de Ramon II, vers el 920, heretà conjuntament amb el seu germà Miró I el comtat de Ribagorça, mentre que els altres germans, Isarn I i Llop I, el Pallars. Segons l’historiador àrab al-'Udrī, oferí asil a un fill del rei de Lleida Llop ibn Muḥammad, però el 929 li donà mort i s’apoderà del seu tresor, que més endavant donà al monestir d’Ovarra. Sembla que en morir el seu germà Ató (vers el 949), bisbe de Pallars-Ribagorça, conjuntament amb l’altre germà, Miró I, creà el bisbat privatiu de Ribagorça, que fou encomanat a un prevere dit Oriolf. Protegí els monestirs de Lavaix i d’Alaó i restaurà i dotà el d’Ovarra, on després del 941 enterrà la seva muller Toda i on ell mateix es féu enterrar. Del seu matrimoni amb Toda tingué el comte Ramon III, Galí i Ava. Les accions d’aquest comte, en particular les lluites contra els sarraïns a Sobrarb i Ribagorça i la restauració d’Ovarra, envoltaren la seva figura d’una aurèola d’heroi popular, en la qual es basa la llegenda de Bernat de Ribagorça, obra dels monjos d’Ovarra entre el 1064 i el 1080, que, seguint la influència literària francesa, donà lloc a una cançó, avui perduda. La llegenda, més o menys modificada per l’erudició documental, serví de base per a redactar després del 1076 algunes de les anomenades falsificacions d’Ovarra fetes pels monjos de Sant Victorià, mentre que la cançó serví de font d’inspiració al monjo Domènec d’Alaó en el seu Cronicó (~1080-90) i als autors del Cronicó II d’Alaó (~1104) i de la Crònica d’Alaó renovada (~1154). D’aquestes fonts hom sap que en versió llegendària Bernat era un familiar de Carlemany. Al s XIII aquesta llegenda s’occidentalitzà i es fusionà amb la cançó del comte de Saldaña per donar lloc a una nova llegenda, la de Bernardo del Carpio.