La iniciativa procedí del lloctinent general de Catalunya, i fou posada en pràctica per primera vegada el 1565. Ja des del 1525 hi havia hagut com a precedent unions privades circumstancials entre senyors jurisdiccionals. Llur organització es fixà a la fi del s. XVI, sobretot des de la unió de 1581-85, iniciada per Carles d’Aragó i Tagliavia i duta a terme pel jurista Lluís de Peguera. Segons la Relación breve del principio que se dio a la unión y hermandad de Cataluña, que explica la unió del 1591, en la qual intervingué també Peguera, aquesta era convocada pel lloctinent general, el qual establia uns capítols que havien d’ésser firmats pels senyors jurisdiccionals i les universitats. Firmats aquests, generalment als caps de vegueria, el veguer havia de convocar sometent a cada vegueria per ajudar a la formació de la gent d’armes per poder fer revisió i relació dels homes i les armes. A cada comarca era elegit un coronel, sota el qual estaven els capitans, els centeners, cinquanteners i deseners. Les armes, robes i diners requisats als bandolers havien d’ésser repartits entre els perseguidors (llevat de les coses robades) i tots els homes que hi participaven. El 1602 la unió fou iniciada a la vegueria de Vic (santa unió contra bandolers i malfactors), especialment contra Rocaguinarda i el partit nyerro. Posteriorment fou anomenada també germandat d’armes.
f
Història