Cal cercar-ne l’origen en la unió personal, purament dinàstica, lligada al sistema successori de les monarquies, en què cada nació mantenia la seva autonomia. És el cas de la unió de Catalunya i Aragó al s XII (corona catalanoaragonesa), a la qual foren incorporats encara els regnes de València i de Mallorca (s XIII), o el cas de la unió d’Aragó, Castella, Àustria i el Sacre Imperi sota Carles I (Carles V) al s XVI. Una de les darreres que existí fou la de Gran Bretanya i Hannover (1715-1890). Posteriorment tingué un cert relleu la unió real, situació internacional creada per l’adopció, per part de dos o més estats veïns, d’una comunitat d’acció a diversos nivells: únic cap d’estat, òrgans comuns de defensa, d’economia, de política exterior, etc. Creada per un acord jurídic, pot ésser dissolta amb el mateix sistema. Aquest fou el sistema de les monarquies de Suècia i Noruega (1815-1905), d’Àustria i Hongria (1867-1918) i de Dinamarca i Islàndia (1918-44). Actualment hom parla d'unió incorporada, en què dos o més estats s’uneixen tot mantenint una autonomia a nivell administratiu més o menys àmplia, com en el cas del Regne Unit de la Gran Bretanya (Union Act).
f
Història
Dret internacional