Unió de Rabassaires i Altres Cultivadors del Camp de Catalunya

Sindicat de viticultors no propietaris sorgit a Catalunya l’any 1922.

Com a Federació de Sindicats Agrícoles de Catalunya federà i coordinà diverses entitats camperoles d’àmbit local o comarcal, davant la crisi vinícola de superproducció i la baixa de preus subsegüents a la Primera Guerra Mundial. Intentava d’enquadrar no sols els rabassaires, sinó també parcers i arrendataris, i en fou fundador el dirigent pagès de Martorell F.Riera i Claramunt, amb els polítics republicans Lluís Companys, A.Aragay, P.Estartús i E.Ventós. El seu òrgan de premsa era La Terra. Molt esmorteïda la seva activitat sota la Dictadura, el nou règim republicà permeté un ràpid desenvolupament de la Unió, que arribà el 1932 als 21 542 afiliats i esdevingué la central sindical majoritària al camp català. Estretament vinculada a l’Esquerra Republicana, canalitzà les reivindicacions agràries sota un programa radical, però no revolucionari, defensor de l’explotació familiar, autònoma i hereditària, i s’enfrontà a l'Institut Agrícola Català de Sant Isidre. En 1933-34, davant les dilacions a resoldre la qüestió rabassaire (llei de Contractes de Conreu), es distancià d’ERC, radicalitzà la seva línia i entrà a l’Aliança Obrera. Colpejada per la repressió posterior al Sis d’Octubre, prengué un caràcter cooperatiu i mutualista. Participà amb dos diputats —P.Padró i Canyelles i J.Calvet i Móra— en el Front d’Esquerres de Catalunya, tot accentuant l’acostament a la Unió Socialista de Catalunya. Des del juliol del 1936 estigué present al Comitè de Milícies Antifeixistes, al govern de la Generalitat i a tots els òrgans de poder a Catalunya, i s’oposà al col·lectivisme de la CNT, seguint la línia política marcada per ERC i el PSUC. Assumí el control de la Unió de Sindicats Agrícoles de Catalunya, i, al gener del 1937, fosa amb les altres entitats agràries del país, esdevingué la Federació de Sindicats Agrícoles, única de Catalunya.