Fou el resultat de diversos intents d’aliança o fusió de les forces republicanes de l’Estat espanyol realitzats al llarg del període de la Restauració. Les unions més o menys àmplies pactades el 1893 i el 1900 havien donat èxits electorals considerables als republicans, especialment a Catalunya, però l’heterogeneïtat del republicanisme de l’Estat espanyol, la multiplicitat de disciplines i els enfrontaments personals n'havien frustrat fins aleshores les possibilitats. Un cop constituït, el nou partit abraçà tots els grups republicans de l’estat, llevat dels federals (els quals, tanmateix, pactaren l’aliança electoral); les eleccions li donaren una important victòria al Principat, al País Valencià i a Madrid i l’empenta republicana es mantingué fins el 1905, bé que ja amb símptomes de crisi. Els fets del novembre d’aquell any i la promulgació de la llei de Jurisdiccions trencaren la Unió; mentre que Salmerón i una part del republicanisme català se sumaven a la Solidaritat Catalana, la Fraternidad Republicana de Lerroux i el gros dels nuclis de la Unió a la resta de l’Estat espanyol s’hi oposaven. La Unió Republicana restava així com un partit específicament català, amb homes com Francesc Layret, Albert Bastardas, Eusebi Corominas, Emili Junoy, Lluís Companys, Josep Roca i Roca, etc, que, coalitzat amb el Centre Nacionalista Republicà i els federals, formà l’aliança electoral anomenada Esquerra Catalana (1909); aquesta, consolidada per successives conteses electorals, havia de desembocar, a l’abril del 1910, gràcies a les gestions de J.Lluhí i Rissech, en un únic partit, la Unió Federal Nacionalista Republicana.