urologia

urología (es), urology (en)
f
Medicina

Branca de la medicina que estudia l’aparell excretor o aparell urinari i, en l’home, l’aparell genital (estudiat en la dona per la ginecologia) i la fisiologia i patologia que els són pròpies.

És una especialitat mixta, mèdica i quirúrgica, que comprèn diverses subespecialitats, entre les quals cal esmentar l’estudi de l’esterilitat masculina, la urologia plàstica (reconstrucció quirúrgica de les vies lesionades o ressecades), la nefrologia (estudi de les característiques normals i patològiques del ronyó), etc. No fou fins a la segona meitat del s. XIX que sorgí la urologia com a especialitat autònoma, amb procediments específics de diagnosi i amb tècniques quirúrgiques pròpies, generalment fora de l’abast del cirurgià general, que s’havia limitat fins aleshores a practicar rudimentaris cateterismes, fàcils litotomies i litotrícies, l’obertura de petits abscessos renals i l’extirpació de tumoracions molt visibles. Hom pot dir que el creador de la urologia a França fou Félix Guyon (1831-1920), professor a la facultat de medicina de París i cirurgià de l’Hospital Necker, autor d’unes importants Leçons cliniques sobre les malalties de les vies urinàries (1881) i d’unes altres, més concretes, sobre les afeccions quirúrgiques de la bufeta i la pròstata (1888). El seu deixeble Joaquín Albarrán (1860-1912), cubà de naixement i francès d’adopció, descobrí les glàndules que porten el seu nom i féu aportacions decisives a l’anatomia patològica del ronyó i la bufeta, a la fisiopatologia dels mateixos òrgans i al tractament quirúrgic de llurs afeccions (Médecine opératoire des voies urinaires, 1909). Henry Thomson (1820-1904) obrí el camí de la nova especialitat a les illes Britàniques, així com Henry Jacob Bigelow (1818-1890) ho féu als EUA, Leopold von Dittel (1815-1898) a Àustria i Baviera, Franz von Pitha (1810-1875) a Bohèmia i Max Nitze (1848-1906) a l’Alemanya septentrional. Fou aquest últim qui posà al dia els antics intents, no reeixits, de visualitzar la cavitat vesical (Bozzini, Desormeux, Bruck), amb la invenció d’un model de cistoscopi de fàcil aplicació (1877), la qual cosa féu progressar notablement la tècnica exploratòria i l’exactitud de la diagnosi. L’aplicació dels raigs X a aquest camp és deguda a John MacIntyre, Théodore Tuffier, Fritz Voelcker i especialment Alexander Lichtenberger, que al començament del s. XX utilitzà el colargol com a matèria de contrast i aconseguí de visualitzar la pelvis renal i que l’any 1929, juntament amb el nord-americà Swick, publicà els primers resultats de la urografia, nova tècnica radiològica basada en l’excreció d’una substància de contrast administrada per via intravenosa. Cal remarcar també, en aquest terreny de la diagnosi i la investigació etiopatogènica, la introducció de les proves de funcionalisme renal, practicades especialment per Koranyi, Duckworth, Schlayer, etc, al final del s. XIX i el començament del XX, i sobretot la continuació dels treballs, ja clàssics, sobre patologia interna del ronyó deguts a Richard Bright i els seus deixebles. Quant al tractament quirúrgic, l’adopció d’un instrumental específic, com ara el litotriptoscopi, inventat per H.H.Young (1908), per a l’extracció de càlculs vesicals, i l’endoscopi resector, dissenyat per Stern (1926) i perfeccionat per Nesbit (1939) i per Iglesias (1948), permeté de solucionar problemes que semblaven insalvables. L’extirpació de la pròstata, amb cistostomia prèvia o sense, és ja pràctica corrent, i el mateix trasplantament de ronyó, que al començament del s. XX semblava impossible, esdevingué realitat quan l’any 1936 Voronoy el practicà per primera vegada amb un èxit relatiu, que fou confirmat més endavant gràcies a les intervencions de Lawler, Küss, Hume, etc. Al final dels anys quaranta l’holandès Kolff i el nord-americà Merrill posaren a punt la tècnica de l’hemodiàlisi, i així feren possible que el vulgarment anomenat “ronyó artificial” salvés moltes vides. Les idees de Charles B.Huggins (1901-1977; premi Nobel de medicina el 1966) han permès, d’altra banda, de tractar satisfactòriament alguns casos de carcinoma prostàtic amb mitjans purament mèdics (hormonoteràpia) o amb castració.

Als Països Catalans sobresurten com a iniciadors de la urologia Víctor Azcarreta i Colau (1857-1937), bilbaí establert des de molt jove a Barcelona, introductor de la cistoscòpia a Catalunya i fundador de la primera clínica barcelonina dedicada exclusivament a la cirurgia de les vies urinàries (Clínica Bonanova), Narcís Serrallach i Mauri (1875-1951), fundador de la revista Hojas Urológicas, i Josep M.Bartrina i Thomàs (1877-1950), catedràtic de patologia quirúrgica i descobridor, amb Motz, de les glàndules periureterals que porten el seu nom. Tots tres tingueren relació amb l’escola urològica de l’Hospital Necker de París i foren amics o deixebles d’Albarrán. Uròlegs destacats foren també Emili Sacanella i Vidal (1860-1931), deixeble d’Azcarreta i primer director del Servei d’Urologia de l’Hospital Clínic, el seu successor en aquest càrrec Manuel Serés i Ibars (1888-1928), el fill de Narcís Serrallach, Francesc Serrallach i Julià (1899-1986), i Salvador Gil i Vernet (1893-1987), catedràtic d’anatomia i d’urologia i primer director de l’Escola Professional d’Urologia de Barcelona, conegut mundialment per les seves troballes anatòmiques i clíniques sobre l’aparell urogenital, pels seus llibres (Patología urogenital, entre altres) i per les seves aportacions quirúrgiques (prostatectomies per via perineal pararectal, etc.), perfeccionades pel seu fill Josep M.Gil-Vernet i Vila (1922), també catedràtic d’urologia i introductor a Catalunya de les tècniques del trasplantament renal i de les enterocistoplàsties. Un uròleg d’una extraordinària vàlua és Antoni Puigvert i Gorro (1905-1990), director de l’antic Servei d’Urologia de l’Hospital de Sant Pau, transformat, gràcies a ell, en clínica modèlica i planter d’uròlegs d’una gran capacitat professional, i autor de llibres tan importants com Tuberculosis urinaria y genital masculina, Tratado de operatoria urológica, etc. A un altre català il·lustre, Josep Trueta i Raspall (1897-1977), famós en el camp de la traumatologia, hom deu també recerques decisives sobre la fisiopatologia de la circulació renal i sobre la insuficiència aguda de ronyó.