utilitat

f
Economia

Qualitat dels béns econòmics que els fa susceptibles, en un cert grau, de satisfer necessitats individuals.

La consideració d’aquesta qualitat com a atribut comú de totes les mercaderies fou presa per diversos economistes, fonamentalment Jevons, Walras i Menger, com a base que permetia la seva homogeneïtzació a l’efecte de determinar les relacions de canvi. Això suposà un enfocament radicalment diferent del de la teoria del valor encetada pels economistes clàssics i Marx i sostinguda fins aleshores. La teoria econòmica basada en la teoria del valor-utilitat proposà de centrar tota l’anàlisi econòmica entorn del fenomen de l’intercanvi, la qual cosa suposa l’abandó de l’aproximació a la realitat econòmica des de la producció cap a les despeses físiques i el treball que comporta, per fixar-se en les decisions dels subjectes que actuen en el mercat. L’intercanvi és, en darrer terme, el mecanisme econòmic mitjançant el qual se satisfan les necessitats, i les mercaderies intercanviades ho són com a objectes útils per a aquella satisfacció. La utilitat de les mercaderies és, però, subjectiva: cada individu atribueix més o menys utilitat a les diferents mercaderies. Els recursos individuals (béns, ingressos en diner) són assignats segons cada escala individual de necessitats; una de les possibilitats d’assignació és l’intercanvi. El problema de l’intercanvi resta, doncs, subsumit dins el problema més general de l’assignació de recursos, i la teoria econòmica que se'n desprèn és bàsicament una teoria de l’elecció o de l’assignació de recursos escassos per a la satisfacció de necessitats en principi il·limitades. En una economia capitalista, però, els béns de producció i la força de treball no són adquirits per a satisfer necessitats, sinó per a produir altres béns i obtenir uns beneficis derivats d’aquesta producció; hom no pot atribuir una utilitat directa per a satisfer necessitats a aquells béns. Els autors austríacs deixebles de Menger intentaren de resoldre aquest problema atribuint una utilitat derivada als factors productius (aquests són útils en tant que contribueixen a la producció de béns de consum directament útils). Però, així i tot, mentre que no presenta dificultats especials deduir la demanda de béns de consum a partir de llur utilitat apreciada individualment, sembla que la deducció de la demanda de factors productius (demanda d’inversió) a partir del mateix criteri presenta dificultats insalvables. Si això fos així, la teoria econòmica basada en l’abstracció del valor-utilitat tindria una insalvable contradicció interna.